Singapur, la porta del sud-est asiàtic

Àsia havia esta sempre per mi un territori inabastable, un espai tant farcit d’història, religions, i cultures mil·lenàries que ni tan sols en podia fer una definició clara. Ara me’n adono que vaig trigar massa temps per començar a destramar aquesta idea imprecisa, per començar construir uns fonaments més ferms sobre l’imaginari d’aquest continent, encara que sempre seran modests davant la seva realitat gegantina i plural.

Mai hagués pensat que seria a Singapur on aterraria per primera vegada al continent. Singapur era per mi un tòpic imprecís, una ciutat de luxe, de consum, de nivells econòmics massa alts per mi. Una mena de parc temàtic del primer món. Un centre financer i de negocis, massa llunyà dels conceptes limitats que per mi eren Àsia.

Però a Singapur hi deixen entrar a tothom que es comporti, i això vol dir que t’adverteixen clarament a la cèdula d’entrada que el tràfic de drogues pot ser castigat amb la pena de mort. Una vegada aterres t’adones de seguida que la modernitat i la netedat son sinònims d’una certa disciplina. El simple fet de llençar un paper a terra pot comportar una important sanció. Aquí l’ambient tropical, amb temperatures sempre estiuenques, no és sinònim de laxitud, de brutícia, de desorganització, o de deixadesa. Per això, a qui els agradi l’estiu etern, i al mateix temps la vida organitzada, còmode i avançada de qualsevol ciutat de l’anomenat primer món, Singapur és una ciutat ideal, comparable a Londres, París, Berlín, Los Angeles, etc.

Singapur també és Àsia, i en posar-hi els peus te’n adones. Si arribes en un vol aterraràs a Changui, un dels aeroports més importants del món, punter, on no falta cap servei al viatger. Per sortir cap el centre de la ciutat pots agafar el metro, la curta Línia 3 que s’acaba a la segona estació: Tanah Merah, on sense canviar d’andana combines amb la Línia 1 que et portarà al centre de la ciutat. La meva parada era Kallang, d’on vaig sortir al carrer una mica desorientat: masses hores de vol des de Londres, mal dormit, cansat, i amb un jet lag que no sols implica el canvi d’horari, sinó també el canvi d’estació climàtica: en el meu cas passar de l’hivern a l’estiu. Caminant i preguntant vaig arribar al barri de Geylang, on tenia l’hotel reservat. Una zona plena d’hotels més o menys econòmics, i al mateix temps llampants. Edificis alts, nous, nets. Habitacions i banys petits, però on no hi falta res; per començar una gran pantalla plana on pots fer de tot: infinits canals de TV, informació variada, etc.

La meva primera sorpresa va ser la visió que albirava des de la finestra, un camp d’entrenament de futbol amb una gespa molt cuidada , i una mesquita a l’altra banda que hi posava un decorat encara més transcendent, com una combinació perfecta entre modernitat occidental, i espiritualitat oriental. Un primer indici del petit exemple del que representa Singapur respecte a l’encreuament de cultures i religions que és la realitat ancestral del continent asiàtic. Ja era fosc, i uns potents focus il·luminaven el terreny de joc d’un verd llampant, uns jugadors entrenaven preparant el proper partit sota l’atenta mirada dels tècnics d’aspecte occidental, al final del camp, en el carrer paral·lel la mesquita es mantenia imponent com un castell en la penombra.

Un vol per la zona a la recerca d’una primera perspectiva nocturna, va tenir com a recompensa la visió d’alts edificis il·luminats que resplendien contra l’obscuritat del cel nocturn, sobre les aigües del mar, els canals, o els llacs que omplen aquesta illa ciutat. Una primera troballa visual-fotogràfica, però sense distreure’m massa, no volia quedar-me sense fer cap àpat abans d’anar dormir, i no coneixia els límits horaris de Singapur. La idea que tenia d’una ciutat d’horaris centrats en el treball, i la producció aviat es va trencar. A Geyland Road trobava un dels aspectes que m’acompanyaria la resta del meu primer viatge per Àsia: la relació entre la varietat culinària, i la vida de carrer fins ben entrada la nit. A molts països d’Àsia es menja a totes hores, els àpats son ràpids i sense embafar-se. Com a molts països del sud-est, a Singapur la presència d’una gran comunitat xinesa marca també la cultura culinària, aquesta es barreja amb la presència de les tradicions índies i pakistaneses, és una construcció sincrètica i variada que hores d’ara s’ha estès per tot el món.

El meu primer dia a Singapur es va acabar amb aquesta presa de contacte plena de emocions i descobriments, una iniciació no exempta de la inseguretat d’afrontar un viatge en terres i cultures estranyes sense la facilitat que dona poder comunicar-se amb una sola llengua. A Singapur tothom parla anglès, però el meu anglès era força deficient i limitat, més endavant s’afegiria la dificultat de poder comunicar-me amb gent que tampoc parlava l’anglès. En el passar dels dies descobriria que malgrat això, la comunicació sempre és possible quan hi ha una bona disposició, i una mentalitat de comprendre’s i ajudar-se entre uns i altres.

Filadèlfia, la capital menonita del Chaco paraguaià.

Després d’un interminable viatge en bus essent les finestres i el vent que hi podia corre l’únic aire condicionat precari, arribo a Filadèlfia, res a veure amb l’avançada ciutat fundacional dels Estats Units. Sóc al mig de la terra indòmita del Chaco paraguaià, un immensa sabana; la terra calenta que anomenaven els Quítxues, on predomina el clima desèrtic, polsós, sec, tòrrid. Vegetació de matolls, i arbres d’escàs verdor fora de temps de pluja.

Com moltes vegades quan el bus em deixa ja de nit, en la foscor d’una gran avinguda no se que trobaré, ni on m’allotjaré. Certament ni tant sols tenia plans per conèixer aquest indret, només vaig posar el dit sobre el mapa de Paraguai quan era a l’habitació de l’hotel a Asunción. Em va semblar que per creuar l’immens Chaco, un territori sense masses nuclis habitats on trobar l’indispensable per fer escala (allotjament, restaurant, busos per seguir camí), Filadèlfia era una escala convenient d’avançada dins del territori semi-desert. L’hospitalitat dels habitants de seguida es manifesta, tot i no ser una gent molt càlida, més aviat és recta com correspon a les creences del lloc, com correspon a la mentalitat que té qui viu en grans zones poc poblades, on comptar amb els altres és essencial per la pròpia existència. Només baixar del bus una senyora de mitjana edat m’ajuda amb les maletes,  m’acompanya fins la porta d’un hotel quan li comento si en sap d’algun (cal dir que no es tracta d’aquella situació que he viscut mil vegades en moltes ciutats i països, on el qui t’ajuda espera una propina de part teva o de part de l’hotel on et porta). La senyora marxa i jo entro a l’hotel; els preus em semblen massa alts per la meva butxaca. Tot i això no em deixen marxar sense preguntar a d’altres hotels. Truquen per saber la disponibilitat, per informar-me dels preus més econòmics, perquè decideixi sobre quin em convé.  Finalment m’indiquen com arribar a un allotjament no gaire lluny; el nucli urbà de Filadèlfia no és gran. L’hotel em resulta barat, em servirà un bon esmorzar inclòs en el preu, és molt espaiós, net; planta baixa amb mil racons. Tot plegat son raons suficients perquè no passi per aquesta ciutat només fent una petita escala, tal com pensava en posar el dit sobre el mapa. Determino quedar-me uns dies per conèixer millor aquest lloc i aquesta gent, per mi accidental.

Filadèlfia va néixer com a colònia menonita amb el nom de Neu-Halstat (Neuland), fundada per comunitats menonites d’origen alemany que vivien a la Unió Sovètica, les quals van fugir de la repressió stalinista. La història es fa evident en els recordatoris, els noms dels carrers i l’idioma alemany que parlen molts dels seus habitants blancs, amb aspecte també centre-europeu. A Filadèlfia, a més hi ha comunitats natives indígenes d’origen guaraní o d’altres pobles del Chaco. Hi ha sectors del nucli urbà on viuen aquestes comunitats, que no tenen res a veure amb barris marginals de barraques, com els que envolten la majoria de les grans ciutats llatinoamericanes. Tot i que, evidentment els qui manen a la ciutat son els menonites. En algun lloc vaig  poder veure, com a totes les ciutats del Paraguai, indígenes, sobretot dones i nens, que asseguts al terra exerceixen la mendicitat. La senyora que porta el museu menonita m’explicava que son indígenes que recentment han sortit de la seva vida ancestral de pobladors del Chaco, i s’han instal·lat en una situació de marginalitat, aturats mig camí entre el que eren fins ara (caçadors recol·lectors), i la incapacitat d’adaptar-se a la societat actual.

La ciutat de Filadèlfia té uns 18.000 habitants, però sembla massa petita per donar una idea que encabeix aquesta població. La majoria dels seus habitats es troben escampats per granges i comunitats en el radi del seu voltant. Per això, i per altres motius resulta contradictòria. Per una banda s’erigeix com un exemple d’organització i modernitat heretada dels seus fundadors centreeuropeus,  per altre no pot lliurar-se d’estar enclavada enmig del territori indomable del Chaco: un territori subjecte de manera constant i imprevisible a les tempestes de pols que cauen sobre la ciutat de tant, o els temporals de pluja, escassos però diluvials que converteixen els carrers en fangars impracticables, que fins i tot poden deixar clavat un 4X4. La ciutat es troba a 450 quilòmetres d’Asunción, molt lluny de qualsevol  gran ciutat, lluny de qualsevol riu important, lluny de qualsevol bona ruta internacional.  Això explica els sacrificis, penúries, malalties, i morts que van haver d’enfrontar els seus fundadors, una idea que transmet quan importants son les creences dels éssers humans, més si esta en jóc un somni, la supervivència, o la idea de crear un nou món que s’adapti a una forma de pensar en comunitat.

IMG_5440
IMG_5678
IMG_5515
IMG_5493

Arribar a Rio baixant de la Serra das Araras

Al contrari del que creu la immensa majoria de la gent, penso que els millors viatges no depenen de la quantitat de diners dels que es disposi. La meva experiència al llarg dels anys m’ha demostrat que quan es viatja amb pocs diners, aquests passen a ser un factor secundari, i tota la resta pren una importància magnífica. Que és tota la resta? Doncs tot el que cap a la vida: aventura, amistats, bondat, esforç, etc.  Evidentment també es pot trobar tot el negatiu: avorriment, incomoditat, solitud, interès, etc. Segurament la gent preferirà viatjar amb la butxaca plena, és una temptació difícil de rebutjar, però els resultats de l’experiència segurament seran molt més pobres. Fins i tot podríem dir que més que viatjar, serà simplement fer el turista, cosa que implica la constant compra i venda de tot, incloses també les relacions de tota mena. Probablement, aquestes relacions només es podran valorar en els termes de l’intercanvi econòmic, i quan es deixi d’aportar: el valor del comprador o de l’inversor caurà en picat.

Tota aquesta introducció que alguns poden considerar moralitzant; no m’importa massa l’opinió de la majoria en aquesta època que considero despietada, i on la llei de mercat envaeix fins i tot les relacions més íntimes. De fet, per mi el viatge és fugir de tota aquesta voràgine, per intentar cercar coses impossibles de trobar en aquest ecosistema on prima la tragèdia existencial que jo considero la societat zoombies “els morts vivents”.

Sortia de Sao Paulo en bus, una vegada més anava ple de paciència, m’esperaven set o vuit hores de viatge. Des que havia sortit de Rio Grande al sud de Brasil, sovint els viatges en bus saltant de ciutat en ciutat eren de sis a vuit hores. Hi havia l’alternativa de viatjar vint-i-set hores: una cosa que vaig dir que mai més faria, també al Brasil, l’any 2003. Tampoc m’agrada viatjar de nit, tot i que és una bona opció per estalviar-se nits d’hotel, però cadascú és com és: i alguns des de sempre ens posa malalt passar les nits en busos, per molt còmodes que siguin. D’altra banda, per conèixer un país la millor manera es fer-lo a poc a poc.

Els busos a Brasil son còmodes, les carreteres, en els estats de la costa, ben asfaltades. De vegades són autopistes, d’altres simplement carreteres que serpentegen amb un carril d’anada i un altre de tornada. Però viatjar en bus per Brasil és molt recomanable, els inconvenients venen més per la infinitud d’aquest país gegant; no pas per que hi hagi cap deficiència en els serveis que posen a disposició del viatger.

Recordava que arribar a Rio de Janeiro des de Sao Paulo era impressionant, però no recordava exactament perquè. Feia més de quinze anys que havia fet aquest trajecte, dues vegades, però la tornada, anant cap el sud no té el mateix atractiu. Recordava paisatges espectaculars d’anada, però no tenia un record precís. Quan es fan viatges molt llargs, els records son com capes d’una ceba, uns se sobreposen a sobre d’altres.  Després de quasi sis hores, arribaven a la Serra das Araras. Sota una pluja intermitent, tornaven a la meva memòria records i visions de l’any 2003. Aquella tarda perduda en el temps em va regalar un dia més assolellat, però malgrat la pluja i la boira d’aquest 2019 (sembla que el món s’està tornant molt humit, potser per això parlen de realitat “liquida”: broma). Malgrat la pluja, quan el bus comença a baixar per una ruta de doble carril (autopista), les muntanyes plenes de massa forestal; una selva que acompanya sovint les rutes per Brasil, es converteix en camp obert a la imaginació. Pensant en el passat, quan els éssers humans volaven lliures integrats en el paisatge natural. Hom pot imaginar tot el que podria trobar simplement enretirant la cortina d’arbres i mates: tot tipus de macacos,  “arares” de colors espectaculars, o felins que s’amaguen i resisteixen com en una guerrilla que fuig de l’opressió dels humans.

És en aquest moment quan penso en tot el que es perd la majoria que viatja en avió a canvi de la comoditat i la rapidesa. Certament l’arribada a Rio de Janeio en avió també és un bon premi, però aquest premi l’he vist arribant en aquest mitjà de transport a moltes ciutats del món.  Baixar de la Serra de les Arares és preparar-se per entendre una mica més Rio de Janeiro, una ciutat que no deixa de ser una selva, un regal que sobresurt entre morros, vegetació, i emmarcada en la badia de Guanabara.

La carretera ensenya el fons d’una vall amb un riu que també serpenteja, imitant una anaconda, com un símbol del que s’amaga sota la superficialitat de la societat humana. Aquesta superficialitat que cada vegada angoixa més els protagonistes, perquè se saben d’una caducitat inexorable, i d’una existència d’horitzó final proper. Son els problemes de desvestir-se tant ràpidament de les herències immaterials per retrobar-se en la absoluta solitud i buidor, sense futur no material.

Ara em pregunto: si alguna vegada podré tornar a baixar de la Serra das Araras en direcció a Rio de Janeiro?. I arribo a la conclusió que la millor manera de viatjar és caminant, perquè fins i tot, després de rebre el regal de fer de nou aquesta ruta en bus. En un viatge, com en la vida, la lentitud és el que dona la màxima profunditat a l’existència i a les coses. Clarament aquests no son els meus temps, ni ho seran, ni tampoc l’entorn que sempre escapa fugisser cap el seu final, com una crida que ve de les catacumbes. Res d’això pertany a la meva naturalesa que més aviat resideix en l’instant d’un raig de sol que travessa les copes dels arbres, en una selva perduda en un racó del planeta; un instant que mai es repeteix tot i que mai s’assembla d’altres, per això perdré el temps reflexionant en aquest únic minut, perquè serà només el que m’haurà tocat veure i viure a mi.

Serra das Araras
Serra das Araras

Montevideo: un passeig per la imaginació 1

Montevideo no és una ciutat qualsevol, el primer que enganya és la seva dimensió, car les ciutats sud-americanes sobretot si són capitals com Montevideo, tenen una població que es compte per diversos milions d’habitants. Però Montevideo és la capital d’un país amb poca població, aproximadament tres milions i mig d’habitants, i la ciutat té menys d’un milió i mig d’habitants. Quan vas navegant en la ciutat, comences a teixir relacions ràpidament,  et pots passar el dia al carrer o als establiments xerrant amb la gent mentre les agulles del rellotge corren sense adonar-te, de colp han passat dues o tres hores. Una cosa curiosa és que tens la sensació de que tothom es coneix. La gent de la cultura, els polítics són persones normals que van pel carrer con qualsevol veí: és clar que sempre hi ha excepcions. Dir que tothom sap tot dels demés és exagerar,  però de vegades es te aquesta sensació.

Hi ha moltes coses recomanables per fer a Montevideo, però és millor deixar passar el temps i anar prenent el que cada moment et dona. Si hom vol relacionar-se no cal realitzar un gran esforç. Els uruguaians son veritables ciutadans del món, en venir d’un país petit hom pot pensar que tenen una presència insignificant. Moltes vegades els maldestres els prenen per argentins, una maledicció que la diàspora uruguaiana esta acostumada a patir. Tot plegat acostuma ocultar un fet real: els uruguaians estan estesos per tot el món, i gairebé sempre amb una forta capacitat d’integració que sovint desdibuixa el seu origen. Pels uruguaians adaptar-se a una altra cultura, o fins i tot transformar-se, no és cap drama. També s’ha de tenir en compte que la República Oriental de l’Uruguai  va créixer ràpidament, sobretot al llarg del segle XX amb l’arribada de centenars de milers d’emigrants d’origens diversos, però principalment italians i ibèrics. Per això, l’uruguaià no se sent estrany a cap lloc perquè és hereu d’una ànima emigrant..

img_0789

Manaus: una esmeragda al mig de l’Amazònia

Des de la finestra de la meva habitació, no puc deixar de mirar el Rio Negro, amb la seva immensitat.  Amèrica del Sud regala aigua arreu, sense cap mena de contenció, de manera esplendorosa, ignorant la gasiveria.

Veig el moll ple d’aquests vaixells típics que naveguen els grans rius de Brasil. Son de fusta amb galeries que semblen porxos, i balcons, on la gent que no te cabina: la majoria, descansen o dormiten en desenes d’amaques que pengen de les columnes, i de les bigues que vesteixen l’estructura de la nau.

Manaus és fa una mica estranya, és com una illa en mig de la selva, un punt enclavat al bell mig de l’Amazònia. Per arribar-hi has de fer centenars i centenars de quilòmetres, per carretera, en avió, o en vaixell. Sempre travessant un infinit mar verd de jungla. En el meu cas per arribar a la ciutat he hagut de fer un viatge interminable des de Boa Vista, al nord, amb autobús a través de la ruta Trans-Amazònica. Una carretera que tot i el seu nom no passa de ser una via estreta de dos carrils, un per sentit. Varem sortir al matí per arribar a Manaus quasi de matinada.

El primer dia els meus passos m’han portat al gran mercat: un lloc que ningú no es pot perdre, per l’ambient, i per  descobrir tot el que dona la selva: des de peixos de riu, passant per bestiar divers, fins,com no, arribant a l’infinit món de la fruita local. En el mercat també podem trobar tot el que dona una granja a qualsevol lloc de món: pollastre, vedella, porc, etc…

Manaus és també una zona franca, instaurada pel govern federal de Brasil per atreure grans empreses multinacionals. Per aquesta raó, també és un lloc que atreu a molts ciutadans de Brasil que venen a comprar, sobretot productes electrònics.  És fàcil trobar al centre de la ciutat la zona comercial, sempre plena de compradors que busquen les avantatges que proporcionen uns preus amb imposts més baixos.

No es pot passar per Manaus sense visitar el Teatre Amazones, consagrat a la música de cambra i  l’òpera. L’edifici representa l’època més daurada de la ciutat: finals del segle dinou, i principis del vint. Just quan Manaus es va convertir en una mena de El Dorado, gràcies a l’explotació del cautxú. Com li va passar a moltes ciutats d’Amèrica, creades després de la invasió europea, va tenir un esclat desmesurat de riquesa: la desmesura és molt americana. Un esclat que va deixar pas a un període de decadència, molt més llarg i infinit que l’època de riquesa. Potser això és una lliçó de vida: les coses que brillen, ho fan durant un curt espai de temps, per desprès passar a la foscor eterna o l’estat de mediocritat. 

Condensar les sensacions i les vivències que fa experimentar Manaus  és una cosa molt de cadascú. També segons el bagatge vital i cultural. Segons es vulgui profunditzar, o simplement nedar per la superfície. Sigui un cas o un altre, tots s’emportaran un record singular d’aquesta ciutat, encara que s’hagi arribat a ella de pas, amb l’objectiu de seguir cap a l’interior de la selva, o per navegar els rius. S’acostuma a confondre el riu Amazones que neix del Rio Negro i del Solimoes, a “l’encontro das aguas”, com el riu que banya tota la ciutat. Si aneu a Manaus us adonareu, pel color de les aigües del riu, perquè és diu Rio Negro el que passa per la seva riba: on hi ha el port, els molls, i el niu de comunicacions aquàtiques més important. Val la pena descobrir això, i moltes coses més. Manaus us espera entre la modernitat, la calma del tròpic, i la nostàlgia del passat aventurer.OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Battambang, un lloc per perdre’s i que no et trobin més…

Battambang és com Phnom Pehn però en petit, és potser una ciutat per casualitat, un lloc que va despertar del somni (o malson) del Khmer Roig, ho dic en singular perquè a Cambodja ho he sentit dir en singular. Battambang va despertar, però de vegades sembla que no sap ben bé si encara dorm.

Passejo ja fosc per la ciutat, i només brilla la llum dels nous hotels, que com una mena de flors primaverals han crescut en vertical, i competeixen en alçada. Es fa difícil saber si hi ha tanta demanda d’allotjaments com abundància creixent, i recent d’aquests hotels.  Els carrers son foscos, i miro les velles façanes intentant imaginar com era aquesta ciutat sota l’experiment polpotià. Hi ha un no se què de nostàlgic en l’aire, i no és una nostàlgia del socialisme camperol i anti-modernitat, sinó una nostàlgia permanent d’alguna cosa que va ser gran (encara que fos en la imaginació transmesa de generació en generació). Potser és nostàlgia d’un imperi passat, o de no se sap ben bé quina cosa que se’m escapa, com aquesta condemna a una societat destinada seguir vivint com sempre: entre la pobresa, i el treball al camp.

Cambodja, és pel cos com una d’aquelles grips d’estiu que et fa suar, i et deixa sense carburant mental. De nit camines xop pels carrers, sense compassió ni brisa que et salvi. De dia cau un sol que estavella, potser mentre et toca t’asseca la suor, però en el moment que t’atures a l’ombra torna la febre..

Tot plegat, per això, que et defensa de visites, i recerques no desitjades, pots estar tranquil. Si decideixes desaparèixer del món, oblidar el passat i tot el que no tens a la vista, Cambodja és un bon lloc per perdre’s i que no et trobin més…

Cafè de Colòmbia

Què podem portar a les maletes després de recorre més d’un mes les ciutats, i carreteres de Colombia? Molts pensaran en moltes coses, algunes legals, d’altres il·legals, però ben segur que entre totes les coses que podeu arribar a comprar al país americà és inevitable el cafè de Colombia. Hom pot entestar-se inútilment en col·leccionar diferents marques o tipus d’aquest preuat or negre; és impossible abastar tot el que hi ha al mercat, dins els supermercats, per no parlar de les marques locals de cada regió. Però com que no és recomanable parlar del que no es coneix, citaré els paquets que es van acumular a la meva bossa de viatge. Sello Rojo, un cafè molt conegut, i comercialitzat en el país, econòmic, sovint d’oferta; cal dir que aquest cafè es presenta en diversos tipus: Suave, Medio, Intenso; per citar-ne alguns. Encara que aquesta categoria la trobareu en tots els cafès colombians. Córdoba és una altra marca que es presenta sota el reclam de: cafè cien por cien puro. Aguila Roja també un bon café que reclama els clients amb un paquet on posa: calidad certificadaCafé Puro Almendra Tropical és una altra marca que es presenta amb un paquet vermell intens. La Bastilla també amb diverses clases o tipus. Lukafé és una bona marca. A Colòmbia els cafès es presenten pels tipus abans citats. Normalment el tipus 1 és suau, el tipus 2 és mig, i el tipus 3, fuerte o intenso. Depenent de les marques, i de la categoria, poden afegir altres classificacions o denominacions d’origen. És per tot això que hom no pot estar-se de provar els diversos cafès d’un país on el cafè és una de les seves principals produccions reconegudes internacionalment.

IMG_4092