San Juan de las Galdonas, un paradís inesperat-Veneçuela.

Havia vingut fins a Rio Caribe des de Cumanà, una de les ciutats més antigues i importants de l’Oriente veneçolà, atret per l’article d’una revista de viatges que havia llegit en temps anteriors; abans de començar aquell viatge Amèrica del Sud a finals del 2005, iniciat amb la meva primera visita a Veneçuela. Portava uns dies a Rio Caribe, i m’envaïa la indecisió: endinsar-me més en la selvàtica Península de Pària, de comunicacions escasses?  O començar avançar cap a l’interior de Veneçuela per anar a trobar el riu Orinoco? Finalment algú va carregar el meu equipatge en una camioneta, i em va dir: ves a Sant Juan de las Galdonas, t’agradarà.

Així fou com em vaig veure circulant per una carretera estreta, plena de revolts, dins la caixa d’una camioneta plena de gent asseguda com podia. Aixoplugats d’una pluja forta i intermitent per un tendal. Travessant selves d’un verd exaltat i atapeït. No se quan temps va passar, però malgrat la camioneta s’aturava per deixar i agafar passatgers, el viatge no se’m va fer gens llarg.  A banda de viatjar, insòlitament, m’havia convertit en portador d’una clau que hauria d’entregar a tres noies: dos uruguaianes i una gallega. Una clau facilitada pel propietari de l’hotel de Rio Caribe on m’allotjava: casualment el mateix que m’havia embarcat en el viatge a Sant Juan de las Galdonas. 

Arribats a San Juan, el conductor em va preguntar on volia quedar-me. Li vaig contestar: “en algun allotjament econòmic i net, si pot ser”. Em va deixar just davant d’una petita “posada”, regentada per una família veneçolana. Una vegada instal·lat, vaig sortir a descobrir l’indret amb moltes ganes. El primer que em va sorprendre va ser el carrer que discorria per sobre d’un alt marge dalt la platja, d’allà hi havia una vista impressionant de San Juan i de la costa oest.

San Juan és una localitat molt petita, on tothom es coneix. De seguida vaig trobar les noies a les quals m’havien encarregat donar la clau; esperaven la camioneta per retornar cap a Rio Caribe. Varem estar una bona estona xerrant sobre els atractius de San Juan, els nostres viatges, les nostres vides, etc.  Com acostuma a passar quasi sempre, els viatgers, que no tenen res a veure amb els turistes, senten una sintonia especial quan es troben, encara que no es coneguin de res. Uns pocs minuts de conversa, acostumen a convertir-se en uns moments d’intercanvi i plenitud que resten a la memòria, encara que els qui participen en l’encontre no es tornin veure mai més.

A San Juan vaig trobar un català que hi vivia, regentava un bonic i net hotelet , i també un restaurant. Amb ell vaig compartir moltes hores de conversa. Malgrat no allotjar-me al seu negoci, cada dia anava a menjar al seu restaurant, moltes vegades l’obria només per mi, perquè no hi havia més clients, doncs San Juan de las Galdonas a penes tenia visitants. Quasi sempre menjava peix, que els pescadors tot just havien pescat en el dia. Moltes vegades, fins i tot acompanyava, al meu amic ja, català, a comprar peix a la mateixa platja. D’altres vegades el visitava a casa seva, o anàvem a passejar el seu gos per la platja de Barlovent. També vaig conèixer la seva família, i uns espanyols amics seus que regentaven una “posada” a la localitat. 

Vaig trobar molts dies de pluja, però era aquella pluja tropical que descarrega fort de cop i després s’atura. La calor assecava ràpid l’aigua, però com que San Juan te molt camins sense asfaltar, sempre quedaven grans bassals a terra.  Era igual si plovia o no, cada dia anava a la platja i em banyava, normalment a una caleta més enllà de la platja de Sotavent. La península de Paria és un lloc molt humit, així que no és estrany que cada dia plogui o estigui emboirat, alternant estones de sol.

La vida a San Juan de las Galdonas és molt tranquil·la, com correspon a un llogarret coster perdut entre selves. Al cap i a la fi: que podem esperar del paradís?

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cahuita: Carib en profunditat. Costa Rica.

Arribar a Cahuita és oblidar-se de tot.  El temps s’atura i hom es dilata corprès per un entorn natural que potser només te comparació amb el món prenatal de l’individu. Així ho podria definir: com tornar al si matern.

Cahuita potser és un bon lloc per escriure poesia, però això no vol dir que qui no tingui aquesta capacitat, l’adquireixi per art de màgia. Hom serà tan bon o mal poeta en arribar, i marxar de Cahuita, com ho haurà estat sempre. El miracle no és aquest.

En termes senzills podria explicar que a Cahuita no hi ha res a fer; si s’entén fer com que puguin passar coses apassionants. Si descomptem tots els fenomens que tenen a veure amb l’interior de l’individu, el món màgic de la ment, les sensacions, l’abstracció, l’amor, etc.

Cahuita esta a uns 45 quilòmetres de Limón, el recorregut el vaig fer amb un bus local, com els que circulen per les ciutats. No és tant el temps que trigues, potser una hora, com el temps que has d’esperar que arribi, i comenci el viatge. Si Limón, ja és un bon exemple del que és el Carib de Costa Rica: una zona tradicional, desenvolupada al voltant de les fruites tropicals, en especial la banana. (Quantes històries s’amaguen en aquests territoris, relacionades amb les grans companyies nord-americanes que explotaven la terra, i els treballadors; històries d’esclavatge, d’injustícies, lluites sindicals i racials; històries de domini absolut de les grans empreses per sobre de tot). Aviat, quant es deixa Limón enrere apareix la imatge del paradís, encara que aquesta sigui una visió construïda pel primer món, i convertida en paquet de vacances per consumir. Malgrat tot, almenys a l’octubre del 2008, quan vaig recorre aquesta costa, el que més es veia era gent jove amb motxilla, especialment nord-americans, i europeus. A Cahuita les coses estan preparades per un turisme no de luxe, cosa que concorda amb la política de respecte a la natura que predomina a Costa Rica, que aposta clarament pel anomenat: eco-turisme.

Cahuita és un poble que ofereix de tot: platges fantàstiques, parcs naturals, selva, allotjament, restauració etc. Però no és un poble  massa diferent, quant a carrers, i a edificis, del que pot  ser qualsevol altre població de la zona que no es dediqui el turisme.

En arribar a Cahuita hom s’ha d’abandonar al ritme i a l’entorn, si s’ha passat per Limón, i encara no s’ha deixat oblidat: l’estress, les presses, i els objectius. Ben segur que a Cahuita, com a d’altres pobles d’aquesta costa, la transformació es produirà. En cas contrari, el viatger o el turista, no aguantarà gaire a Cahuita. Perquè sinó: Quin sentit te caminar per aquests carrers curts i tranquils? Quin sentit té gaudir de les seves platges de sorra fina que neixen on la selva s’acaba, i que moren on la mar turquesa comença? Quin sentit té perdre’s pel parc natural, i descobrir infinitud d’espècies, si s’observa amb calma? Mai havia vist, en tots els anys de viatges pel continent; ni tant sols a l’Amazonia, tantes especies de monos com les que vaig veure al Parc Nacional de Cahuita. Encara que haig de reconèixer que en aquell viatge del 2008, a Centre-Amèrica, va ser la primera vegada que vaig veure multituds de monos lliures en el seu entorn natural, des de Tikal a Guatemala, fins a l’illa d’Ometepe de Nicaragua. Però tants, i tants diversos, de tant a prop com a les selves de Cahuita, a cap lloc els he vist mai.

Val la pena perdre’s per la Costa caribenya de Costa Rica. Allà trobareu un entorn més o menys intacte, que no us resultarà difícil d’encalçar, i de recórrer.  Res a veure amb mils de llocs remots que també són un paradís, però que a banda ser difícil d’arribar-hi, després de llargs viatges en transports precaris, representen un risc per la salut o per la seguretat del viatger.

102_6318b

102_6328b

cr-724b

cr-749b

cr-857-b

Tan lluny com Tegucigalpa.

La capital d’Hondures em va resultar estranya aquella primera vegada que vaig arribar-hi, un 9 de setembre de 2008. El viatge malgrat va ser amb un bus de primera classe, va ser interminable; això passa sovint viatjant amb aquests mitjans per la inabastable Llatinoamèrica. En aquest cas, havia sortit de Tela, a la costa caribenya d’Hondures, al voltant de les 10 del matí,  amb destinació a San Pedro Sula. D’aquesta ciutat, sortia ja directe cap a Tegucigalpa. Cal dir que Hondures és un país bastant muntanyós, i les carenes arriben a tocar de costa en la part nord (Costa Caribenya). Per tant, Tegucigalpa, que es troba a l’interior, està envoltada de muntanyes. I més que això, és a les muntanyes.

Per arribar a Tegucigalpa seguírem la carretera 13, i en total des de Tela a Tegucigalpa, passant per San Pedro Sula (no hi ha busos directes de Tela a Tegucigalpa), foren gairebé 260 quilòmetres: entre set i vuit hores de viatge. Les carretes fan forces giragonces recorrent les serres muntanyoses. Abans de les sis arribàvem a Tegucigalpa, a la pitjor hora, perquè és una de les franges horàries de més transit, quan la gent està tornant cap les seves cases després d’un dia de treball o d’estudi.

Com sempre faig en arribar a una nova ciutat, em vaig posar a les mans d’un taxista perquè em portés algun hotel que no fos ni massa car, ni massa dolent. Les meves exigències de vegades no son acomplertes a la primera, i, potser per interès, o simplement perquè els meus gustos no coincideixen amb els del guia improvisat, em toca recórrer varis establiments fins trobar el que em fa el pes. Altres vegades simplement m’haig de quedar en el primer lloc que em porten, per canviar al dia següent d’establiment.

Tegucigalpa de seguida  em va resultar estranya perquè semblava més un poble d’aquests que podem trobar a la Europa mediterrània, amb carrers estrets i tortuosos; sobretot pel que fa al centre de la ciutat, on es formen autèntics embusos de trànsit. Per acabar-ho d’adobar, un riu obliga a creuar diversos ponts a l’hora de sortir de la part més antiga per dirigir-se a d’altres zones de la capital. El desordre de la ciutat és obligat per les ondulacions de les muntanyes on esta situada. A Tegucigalpa no trobareu mai un referent clar, com pot ser mar i muntanya, o muntanya i vall.  Però el centre de la ciutat és relativament petit, i gira al voltant de la Plaça Francisco Moranzán, on trobareu la catedral i al seu radi els edificis oficials o el centre comercial. Com tota ciutat d’Amèrica Llatina també hi les zones acomodades, amb els seus establiments de luxe a l’avast de les butxaques plenes, però no puc dir res al respecte, perquè cap de les dues vegades que he estat a Tegucigalpa m’ha interessat conèixer a fons aquests tipus de barris, doncs arreu del món son semblants.

Tegucigalpa dona la sensació d’estar lluny de tot, un punt perdut a les muntanyes d’Hondures on el temps social passa molt lentament. La capital d’un dels estats més pobres de Centre-Amèrica, que ni tant sols compta amb un aeroport important: el principal aeroport d’Hondures es troba a San Pedro Sula. L’aeroport internacional de Toncontín a Tegucigalpa pateix també el fet d’estar enmig d’una orografia difícil, cosa que l’obliga a tenir una pista  més curta del que seria necessari per acollir avions grans. Per tot plegat, per qui realment vulgui estar lluny, i perdut en una capital on trobarà totes les comoditats que es pugui pagar, Tegucigalpa és una ciutat recomanable.

 

Hondures 231b

Hondures 271

Hondures 238

Hondures 322

Hondures 364

De Guayaquil a Riobamba, enfilant-nos a la serra…

Equador és un país petit, si el comparem amb la majoria dels països que l’acompanyen a l’Amèrica del Sud; gairebé tots uns gegants. Però al contrari del que podríem pensar veient el mapa i la seva extensió aparent, l’Equador  és d’una diversitat i una riquesa humana, i paisatgística impressionant. És per això que haig de confessar que no el conec tant com altres països d’Amèrica Llatina, malgrat l’he visitat dues vegades.

Era l’any 2006 que vaig fer el primer viatge a Equador, seguint aquesta ruta de Guayaquil a Riobamba. M’hagués agradat veure ciutats com Cuenca o Manta, però portava més de cinc mesos de viatge per América del Sud, desenes de pobles o ciutats, desenes de viatges amb bus i llits d’hotels. Des de Caracas a Veneçuela havia creuat l’Orinoco, la Gran Sabana, l’Amazonia, el riu Amazones, i havia arribat fins a Machú Picchu, per després continuar més al sud: Puno, La Paz. I finalment em trobava amb l’Oceà Pacífic a Arica (Xile). Des d’Arica anava pujant, seguint mes o menys la costa pacífica.  Havia de tornar a Caracas al mes de maig, i encara em quedava conèixer Colòmbia. Per no estar massa temps dins un bus, vaig decidir passar per Riobamba, fent una curta escala en aquesta ciutat.

El 14 d’Abril, cap el migdia, sortíem de la gran terminal de bus de Guayaquil, parlo en plural per no cansar amb el singular, que és l’indicador que acompanya la majoria del temps als qui viatgem sols. Aviat el bus va deixar enrere les planúries costeres, plenes de camps de conreu, de plataneres, de cacau, de mangos, de blat de moro, d’arròs, etc.. Amb l’aparició del terreny irregular, apareixien els revolts a la ruta, i la vegetació atapeïda  i desaforada, d’un verd aclaparador, típic d’aquestes latituds..

A mesura que en enfilaven els contraforts de la Serralada dels Andes, es feien presents els plecs de les muntanyes, i les seves faldes infinites que acabaven en profundes valls, tot encara, encatifat de verd. Després d’hores de viatge assaltàvem uns espais altiplànics, on la vegetació havia deixat pas a camps rocallosos, i terrosos, plens de pasturatges. La pluja ens acompanyava, més constant i freda, res a veure amb els xàfecs calents, torrencials i curts, que havíem trobat de tant en tant en les zones baixes…

Cap el tard arribava a Riobamba, i per no gastar diners, ni en taxi, ni en allotjament; m’acomodava a un  modest hotel de davant la terminal de bus. Una mala elecció, perquè aquella nit a penes vaig poder dormir. M’havien donat una habitació al costat de la recepció; un vidre camuflat per una cortina, em permetia veure la llum de l’entrada, i la constant arribada d’hostes durant tota la nit. Al matí sentia la policia que venia a fer una inspecció: demanant la llista de clients, llegint-la, de la seva boca va sortir el meu nom. No trigaven ni un minut en trucar a la porta per demanar-me el passaport.  Va ser curiós saber que venien, i més curiosa l’excusa per haver trucat a la meva porta a primera hora del matí: “es que hi ha molts immigrants il legals, i em de controlar els allotjaments”. Només em va faltar dir-lis que tot plegat era ridícul, doncs al meu país hi havia centenars de milers d’equatorians, que havien marxat de l’Equador per anar buscar una vida millor. I no tenia massa sentit que jo fes el camí contrari, per venir a l’Equador com a fora de la llei. Em va semblar una situació còmica, que sempre recordaré associada a Riobamba.

Comencen els revolts

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
OLYMPUS DIGITAL CAMERA

De Cartagena a Santa Marta, per territoris amb petjada garcia-marquiana.

Arribava a Santa Marta després d’un llarg viatge en bus des de Cartagena de Indias, recorrent la carretera que va paral·lela al Carib. La ruta, visualment, quasi sempre queda lluny de la costa, de tant en tant apareix el mar a mà esquerra, encara que sempre és a prop i es podria olorar si no fos pel bus amb aire acondicionat i finestres hermètiques. Travessant rius, maresmes, poblets i zones forestals. Vaig decidir no fer escala a Barranquilla, ho deixava per un altre viatge. El bus va passar pels afores de la ciutat, travessant l’imponent riu Magadalena, quan ja deixàvem la gran urbs enrere. Uns quilòmetres més enllà, la carretera passa per l’estret braç de terra que separa el mar Carib de la Ciénaga Grande de Santa Marta: són territoris de novel·la, territoris Garcia-Marquians amb ressons de Cien Años de Soledad, i de Coronels, mites, fantasies, i tradicions reals o novel·lades. Poc fruïbles des d’un bus que no s’atura a respirar els aromes locals, impossible reconèixer racons infinits a través d’uns finestrals tintats. Sens dubte, a aquelles alçades, em pesaven els sis mesos de viatge iniciats a Caracas que m’havien portat per l’interior del continent creuant l’Orinoco i l’Amazones, per acabar a Machu Picchu, i encara més lluny: Puno i La Paz. Per finalment baixar fins la costa banyada pel Pacífic a Arica, i d’allà inicar el retorn costejant tot Perú, seguint a Ecuador, i travessant tota Colòmbia fins trobar de nou la costa caribenya.

Era el 25 de maig de l’any 2006, i ara em fa recordar que vaig tornar a fer aquesta ruta l’any 2008, però tampoc hem vaig decidir viure-la pam a pam, en busos locals; visitant i quedant.-me en diferents poblets, i racons. També afegiré, que durant molt de temps aquesta va ser una zona de lluita entre guerrilles, i exercit. Una zona amb molta pobresa i explotació. Una zona dominada per les corporacions agrícoles estrangeres, sobretot fruiteres -plàtans i pinyes- no tant sucre, o cacau.  Però el principal motiu d’haver-la fet sempre amb celeritat, ha estat la coincidència totes dues vegades, amb la recta final dels viatges que esmento, un moment en que s’imposa més la pressa per arribar a destins previstos, amb pressupostos molts ajustats a aquelles alçades, abans d’abandonar el continent

Santa Marta és una ciutat tranquil·la, molt més que Cartagena de Indias. Una ciutat que en el 2006 era més per joves i motxillers que buscaven les platges de Taganga, o excursions a la Sierra Nevada i la Ciudad Perdida. La ciutat ha anat canviant, car l’any 2008 es podia veure una transformació preocupant, amb l’aparició de grans edificis  i condominis. Uns estranys bolets d’alçades i verticalitats que desafien la planúria del mar, i la costa. Promocions immobiliàries per omplir les butxaques de presumibles empreses vingudes de l’altra banda de l’atlàntic, associades al capital local colombià. El retorn d’un colonialisme econòmic foragitat dos segles enrere.

Aquell maig del 2006 l’única manera de desafiar la xafogor, la calor humida pròpia d’aquesta regió de Colòmbia, era refrescar-se a les platges de Santa Marta, després de passejar pel centre de la ciutat, que encara guarda intactes les velles cases amb reminiscències colonials espanyoles. Estirat a la sorra mirant un horitzó trencat per la illa del Morro, coronada per un far que vigila l’entrada a la badia. Uns pensaments existencials fixats en la ratlla suaument arrodonida que separa el mar, i el cel, també torbats per el continu pas de vaixells de càrrega que transportaven a d’altres ficcions, i pensaments. Amb l’inevitable presència dels omnipresents, a les costes caribenyes, vaixells de color crema marcats amb les grans lletres vermelles de la fruitera Dole. Vaixells que porten els fruïts que acontentaran les taules dels països desenvolupats amb els sabors de les fruites tropicals. Que ens faran recordar el calor en mig de la neu, o la frescor enmig de l’estiu estacional, i temporal.

Val la pena perdre’s un temps per les terres de la imaginació que beu de la realitat caribenyo-colombiana. Quan no, per qui vulgui una vida fora del previst i estipulat, perdre’s per sempre sense indicar en la sortida el destí, ni sense deixar rastre d’una direcció, evitant tothom qui vulgui encadenar-vos a un passat massa gastat, i de fruïts massa previstos.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Badia de Santa Marta i illa del Morro.
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Pau i platja mirant l’horitzó a Santa Marta.
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Carrers del centre de Santa Marta.

 

Viatge a La Higuera…

La Higuera és un petit poblet del departament de Santa Cruz a Bolívia, perdut enmig de les últimes carenes que donen pas a la immensa, i tòrrida planúria de la regió del Chaco. Amb un centenar d’habitants escampats per àrides, i espinoses muntanyes, La Higuera es troba a més de dos mil cent metres sobre el nivell del mar; una circumstància ben corrent a Bolívia, on centenars de pobles, i de ciutats són en alçades compreses entre els dos mil, i els tres mil metres, fins i tot en altituds superiors.

La Higuera seria un poblet desconegut per tothom sinó fos perquè el 9 d’octubre de 1967, a la seva petita escoleta, va ser executat Ernesto “Che” Guevara, sens dubte el guerriller més famós de la humanitat en el segle XX. Els fets que van tenir lloc a La Higuera, han influït més en la història, i en el pensament social dels últims trenta anys del segle XX, que no pas d’altres processos o accidents en el mateix període. Milers, potser milions de joves es van veure atrets per la figura del Che, i molts d’ells van portar aquesta admiració fins les últimes conseqüències, fins i tot deixant-hi la pell amb les armes a la mà, especialment en països sotmesos a grans desigualtats; sota la bota del neocolonialisme o de l’imperialisme. Tanmateix, en l’anomenat món desenvolupat, el camí de la guerra de guerrilles, de la guerrilla urbana, o de l’anomenat per part del poder establert:terrorisme. Va mobilitzar, d’acció o de pensament, a milers d’homes, i de dones.

El sacrifici, fins a cert punt messiànic, va arrossegar pel mateix camí l’imaginari d’una part molt important de varies generacions. Molt lligat a la idea del compromís, de la seducció d’una imatge atractiva, del concepte d’eterna joventut, i del sentiment de transcendir més enllà de la mort. A crear aquesta imatge, va ajudar una operació de propaganda per part de sectors de la esquerra, anomenada revolucionaria. L’èxit d’aquesta empresa, contrasta amb l’estrepitós fracàs de la vida guerrillera del Che Guevara després de sortir de Cuba, i contrasta amb els fracassos amb que van topar una vegada, i una altra, com si del mite de Sísif es tractés, els seus emuladors posteriors. Al final, els moviments guerrillers anteriors, contemporanis o posteriors, en molts casos van quedar instrumentalitzats o tergiversats per la idea del guevarisme. De vegades, hom pot arribar sospitar que l’interès d’una via que portava al fracàs, s’incentivava des dels mateixos centres de control del imperialisme; amb el seu aparell de propaganda, i de treball psico-social, estès per la cultura dels mass media.

Com admirador de la figura d’Ernesto Che Guevara, puc recordar el que va significar per mi des del principi de la meva militància adolescent a l’esquerra, juntament amb altres figures de la iconografia del sacrifici en pro de la revolució. Fins a cert punt, eren figures que vorejaven la perfecció: una barreja de personatges a qui es volia imitar, gairebé amb un sentit religiós; com els catòlics exemplifiquen la figura de Jesucrist, i el seu sacrifici en vers els altres per salvar la humanitat.

En conseqüència, per mi La Higuera sempre va ser aquell lloc perdut en la immensitat d’Amèrica Llatina, que m’acompanyava des del primer moment que vaig desenvolupar, i canalitzar un sentit de rebel·lia, mitjançant les idees o l’acció del pensament polític-social, fins i tot: existencial.  Havia viatjat moltes vegades a Amèrica, fent llargs viatges, influït per la idea del Che, però sempre deixava per una altra vegada; el viatge fins aquella mena de Meca social que havia influït en milions de persones. Suposo que era una espècie de por a veure caure un mite.  Era com voler deixar-ho tot en el territori de l’idealisme, i de la imaginació.

Finalment, el febrer de 2015 vaig emprendre un viatge per Amèrica del Sud, i un dels objectius d’aquest, era anar fins La Higuera. De fet, la Higuera seria el final argumental del viatge, la última Ítaca.

No és fàcil arribar fins La Higuera, com he dit abans, és un poble perdut en mig de la immensitat d’altes serres; a més de seixanta quilòmetres de Valle Grande. S’hi arriba per una interminable carretera de terra que va serpentejant les muntanyes, plena de sots, de pedres, i de sol. El paisatge recorda el Mediterrani a l’estiu: molta sequedat, plantes espinoses o de fulles aciculars, el terra clar, i pedregós.

Era a Valle Grande, el 24 d’octubre, on van portar el cadàver del Che després d’executar-lo aquell octubre de 1967. Vaig visitar alguns llocs relacionats amb el final del drama de la guerrilla de Ñancahuasú. Molts d’aquests llocs s’han desenvolupat en un sentit turístic: s’han preparat per a ser visitats, és normal. Però molesta, poc  o molt, als qui anem buscant el record d’una figura que admirem per el seu anti-consumisme, en un sentit immaterial, haver de pagar per veure llocs o coses relacionades amb ella. Cal dir que ni Valle Grande, ni La Higuera son llocs de turisme massiu. Almenys a finals d’aquest octubre del 2015 estava vuit d’estrangers, o de forans de la regió.

Allà a Valle Grande va ser on em vaig adonar que no era tant fàcil com em pensava, arribar fins La Higuera, només hi havia una manera: llogar un taxi. En un primer moment vaig pensar que en tocaria fer-ho jo sol. Però al capvespre, mentre venia de l’antiga pista d’aterratge on van sepultar els cossos del Che, i els seus darrers companys, vaig creuar-me amb dos nois rossos, que evidentment no eren bolivians.  Al matí següent, quan anava esmorzar, els vaig tornar a veure entrant en un allotjament, i vaig aturar-los. Eren alemanys, i també volien anar fins La Higuera. En el moment que parlàvem al Hall del seu allotjament, tres nois més: un basc, un argentí, i un xile, acabats d’arribar d’un llarg viatge des de Sucre, amb un bus que recorre camins de terra creuant les muntanyes; van mostrar interès en afegir-se. Una hora més tard pactàvem amb un taxista al carrer, junt al mercat. Ens portava, i en tornava de La Higuera per 300 bolivians, era barat, molt barat: poc més de 40 euros, al canvi d’aquells dies. Ens tocava a 50 bolivians per cap, Bolívia és un país molt barat, almenys per les butxaques occidentals.

El camí es va fer llarg, anàvem amb un turisme Toyota tipus familiar amb canvi automàtic, en principi els dos alemanys viatjaven al porta equipatges. El vehicle va començar pujar la carena, sota quedaven valls, i timbes, a l’horitzó serres, i més serres. La velocitat poques vegades superava els quaranta, de vegades no arribàvem als trenta per hora. En molts països de Llatinoamèrica els quilòmetres tenen altra mida, els temps es dilata per la dificultat del terreny.

Dúiem quasi dues hores de viatge , havíem fet poc més de 45 quilòmetres, i vam decidir fer una parèntesi en el camí, a Pucará, per comprar alguna cosa per menjar, per beure, o simplement estirar les cames, i fer les necessitats. Ens faltaven uns 15 kilòmetres, en els quals vàrem perdre la noció del temps. Mitja hora més tard, tres quarts potser, qui ho sap, arribàvem per fi a La Higuera. El poble era semidesert, a part de nosaltres, mitja desena de visitants, aviat s’afegien dos nois que havíem trobat pel camí, i que feien el seu últim tram a peu.

Per fi estava a La Higuera, i només pensava que segurament no hi tornaria mai més. L’estridència de la iconografia del Che: el bust gegantí, o la figura de peu aixecant un braç a la plaça del poblet, amb el seu excés de coloraines, més en recordaven les falles de València que altra cosa. Si no fos per aquestes imatges, La Higuera: apenes un carrer a mitja falda d’una muntanya, seria un lloc on poder pensar millor en el que va passar allà, i en el que va significar tot allò. Però sempre a la humanitat li passa el mateix, el líders iconoclastes, acaben sovint presoners de la més burda, i vulgar iconografia.

De seguida que vaig arribar, me’n vaig anar cap l’escoleta, deixant els altres entretinguts amb les icones, i les fotos. No puc dir que sentis res especial, potser perquè tot és ple de consignes, murals, i pintades que deixa la gent. Per a mi hagués estat millor, trobar-ho tot tal com estava quan el Che ho va veure per última vegada, però com he dit al principi, més enllà de la vida del propi Che: amb posterioritat s’ha creat un treball de propaganda, i de projecció ideològica, que per desgràcia s’ha fet més gran que la pròpia figura. Una projecció que potser amenaça de ruïna, amb el fracàs d’una determinada acció política, i una concreta acció de govern, massa autoritària.

Com a valors de compromís per unes idees. Com una forma de viure. Com a sentit d’arriscar-se per fugir d’una societat encallada en l’eterna roda de la submissió, o encallada en una rutina sense sentiments, sense admiració, i sense sorpresa. Com un lluitador que incentiva a la humanitat a donar l’espatlla al consumisme, el mercantilisme. Que esperona valorar les persones per si mateixes, i no pel sentit de la seva capacitat material o adquisitiva. Per haver donat l’espatlla al poder, i haver renunciat a ell embarcant-se en una aventura que el portava al propi sacrifici. Per tot això, i per d’altres coses, seguiré admirant al Che Guevara. Potser els qui potinegen les seves idees, passaran com van passar els faraons, o l’imperi romà. Però més enllà de qualsevol manipulació per part de qualsevol oportunisme polític, encara restaran forces coses exemplars en la figura del Che.

IMG_0298

 

IMG_0297

 

IMG_0354

Carmelo, el somni d’un Uruguai que dormita junt al delta del Paranà.

Va ser un vespre de febrer de l’any 2004 quan vaig arribar a Carmelo per primera vegada. Feia tres mesos que era l’Argentina, m’havia establert a Buenos Aires des de desembre, vivint a un hotel de passatgers del carrer Pichincha. Necessitava creuar una frontera per renovar la meva estada legal de tres mesos a la República Argentina: la manera més econòmica de fer-ho era travessar el riu des de Tigre (Buenos Aires) fins a Carmelo (Uruguai). L’empresa la Cacciola m’oferia un viatge, creuant les portes del delta del Paraná. Un viatge d’unes quantes hores que m’obligava a quedar-me a Carmelo, almenys una nit.

Potser va ser aquell viatge que em semblar interminable, solcant les aigües terrosses del Paranà, veient com el sol s’enfonsava en un ampli horitzó sense obstacles. Veien surar illes sense nom aparent; habitades per canyars. Per finalment arribar a Carmelo amb les últimes llums del capvespre. Potser va ser la fugida d’una immensa i atrafegada ciutat que mai donava ni pau, ni treva. Fos el que fos, arribar a Carmelo em va semblar arribar a un paradís que procura una tranquil·la seguretat.

El senzill post fronterer amb finestrals abocats al braç de riu; el pont que el creua: un dels suposats atractius de la ciutat; encara que a Uruguai de ciutat només n´hi ha una que mereixi tal nom: Montevideo. Els carrers antics de Carmelo on semblava que el temps no passava; cases baixes d’una planta, vells negocis vivint d’esquena a l’absurditat estètica. Antics cotxes rovellats, alguns abandonats, plens de plantes salvatges que creixien al seu interior. Per tot plegat i per molt més, Carmelo em va quedar arxivat a la memòria com un lloc plàcid on vaig trobar instants de seducció, de somni i de efímera felicitat.

L’agost de 2015 tornava a Carmelo buscant aquell miratge, induït pel record. Venia de Colonia del Sacramento amb bus. No era un febrer estiuenc de l’hemisferi sud com a l’any 2004. Era l’oposició estacional, l’hivern. Però no ho semblava. Carmelo era mes o menys igual, però arreu penjaven cartells de cases en venda. La tranquil·litat era torbada a les nits per uns pocs adolescents indesitjables, que fins altes hores de la matinada, no paraven de donar voltes pels carrers de la localitat amb petites motocicletes sense silenciador. Carmelo era tranquil com abans, però hi havia un sentit de revenja, i frustració que allunyava d’aquell suposat oasi imaginat després de la meva estada al 2004. No vull especular sobre si la culpa és de la droga, i de les màfies. O de la crisi, i del govern. Qui sóc jo per parlar de la projecció d’un somni propi més enllà de la realitat col·lectiva.?

És cert que Carmelo ha prosperat en molts aspectes per la inversió del govern en obra pública: el passeig de la costanera, a Playa Seré, n’és el principal exemple. Però tot i que era hivern, les expectatives turístiques no s’acomplien. Acostumats a viure del turisme porteny (bonaerenc), per l’Argentina no era un bon moment econòmic. I l’Uruguai, que és un petit pais entre Brasil i l’Argentina, sempre nota els embats de la crisi quan aquesta afecta els dos gegants que l’envolten. Tot i això, m’aferro aquella frase que vaig encunyar l’any 2003 a Montevideo: l’Uruguai no és un país, sinó un estat d´ànim. La tardor, i l’hivern senten fatal als seus habitants. Potser si torno a Carmelo a la primavera o l’estiu austral, retrobaré el somni perdut un dia de febrer de l’any 2004.

Unknown
Viatjant cap Carmelo les hores es fan llargues
Unknown
Posta de sol al delta del Paranà al febrer dels 2004
Unknown
Vells cotxes poblats de natura al 2004
Unknown
Tranquils carrers de Carmelo el 2004.

IMG_8077

IMG_8100

IMG_1795

IMG_1866

IMG_1984