Battambang, un lloc per perdre’s i que no et trobin més…

Battambang és com Phnom Pehn però en petit, és potser una ciutat per casualitat, un lloc que va despertar del somni (o malson) del Khmer Roig, ho dic en singular perquè a Cambodja ho he sentit dir en singular. Battambang va despertar, però de vegades sembla que no sap ben bé si encara dorm.

Passejo ja fosc per la ciutat, i només brilla la llum dels nous hotels, que com una mena de flors primaverals han crescut en vertical, i competeixen en alçada. Es fa difícil saber si hi ha tanta demanda d’allotjaments com abundància creixent, i recent d’aquests hotels.  Els carrers son foscos, i miro les velles façanes intentant imaginar com era aquesta ciutat sota l’experiment polpotià. Hi ha un no se què de nostàlgic en l’aire, i no és una nostàlgia del socialisme camperol i anti-modernitat, sinó una nostàlgia permanent d’alguna cosa que va ser gran (encara que fos en la imaginació transmesa de generació en generació). Potser és nostàlgia d’un imperi passat, o de no se sap ben bé quina cosa que se’m escapa, com aquesta condemna a una societat destinada seguir vivint com sempre: entre la pobresa, i el treball al camp.

Cambodja, és pel cos com un d’aquelles grips d’estiu que et fa suar, i et deixa sense carburant mental. De nit camines xop pels carrers, sense compassió ni brisa que et salvi. De dia cau un sol que estavella, potser metre et toca t’asseca la suor, però en el moment que t’atures a l’ombra torna la febre..

Tot plegat, per això, que et defensa de visites, i recerques no desitjades, pots estar tranquil. Si decideixes desaparèixer del món, oblidar el passat i tot el que no tens a la vista, Cambodja és un bon lloc per perdre’s i que no et trobin més…

Anuncis

Cafè de Colòmbia

Què podem portar a les maletes després de recorrer més d’un més les ciutats, i carreteres de Colombia? Molts pensaran en moltes coses, algunes legals, d’altres il·legals, però ben segur que entre totes les coses que podeu arribar a comprar al país americà és inevitable el café de Colombia. Hom pot entestar-se inútilment en col·leccionar diferents marques o tipus d’aquest preuat or negre; és impossible abastar tot el que hi ha al mercat, dins els supermercats, per no parlar de les marques locals de cada regió. Però com que no és recomanable parlar del que no es coneix, citaré els paquets que es van acumular a la meva bossa de viatge. Sello Rojo, un cafè molt conegut, i comercialitzat en el país, econòmic, sovint d’oferta; cal dir que aquest cafè es presenta en diversos tipus: Suave, Medio, Intenso; per citar-ne alguns. Encara que aquesta categoria la trobareu en tots els cafès colombians. Córdoba és una altra marca que es presenta sota el reclam de: cafè cien por cien puro. Aguila Roja també un bon café que reclama els clients amb un paquet on posa: calidad certificadaCafé Puro Almendra Tropical és una altra marca que es presenta amb un paquet vermell intens. La Bastilla també amb diverses clases o tipus. Lukafé és una bona marca. A Colòmbia els cafès es presenten pels tipus abans citats. Normalment el tipus 1 és suau, el tipus 2 és mig, i el tipus 3, fuerte o intenso. Depenent de les marques, i de la categoria, poden afegir altres classificacions o denominacions d’origen. És per tot això que hom no pot estar-se de provar els diversos cafès d’un país on el cafè és una de les seves principals produccions reconegudes internacionalment.

IMG_4092

Phnom Krom, volant sobre les planes de Cambodja

Sempre dic que sovint els millors llocs que trobes durant un viatge són els llocs inesperats, aquells que ni tant sols tenies pensat trobar. Serà perquè sóc un enemic acèrrim de la planificació, perquè sempre m’agrada anar pel món improvitzant, creant sobre la marxa.

Aquella tarda tòrrida, com tots els dies i les nits passats a Cambodja en els finals de l’abril del 2017, vaig agafar la moto amb la idea d’intentar aprofitar l’últim dia de lloguer; l’endemà l’havia d’entregar. Baixant per una estreta carretera paral·lela al riu Siem Reap, sabia que possiblement, si la moto aguantava, si la carretera ho permetia, si no em cansava, al final arribaria al llac mare de la civilització Khmer: el Tonlé Sap.

Durant el trajecte havia sortit a camp obert, havia descobert que moltes cases eren construïdes sobre palafits, vaig pensar que era cert allò que havia llegit: gran part de Cambodja es converteix en un llac durant la temporada de pluges. Vaig aturar-me varies vegades, fins i tot vaig entrar en algun camí que s’endinsava en els camps d’arròs, tot plegat per fer fotos: potser l’únic testimoni que em quedarà a la memòria d’haver estat, i d’haver viscut molts llocs: els llocs s’han de viure, no només passar-hi i prou.

Per circular per Cambodja, encara que no és el pitjor lloc, s’ha de tenir perícia, perquè el conjunt de circumstàncies que envolten un desplaçament per carretera, depèn molt d’una imprevisible conjunció còmica: no crec que hi hagi cap llei en l’Univers que pugi explicar el desenvolupament del temps, l’espai, el moviment del trànsit, i de tota cosa viva, a certs països del món. Per dir-ho més entenedor: tothom comença per desplaçar-se per on vol, però acaba anant per on pot, moltes vegades al límit de la catàstrofe.

Durant el viatge vaig veure tuc-tucs, i motos amb estrangers, això em va refermar en la idea que anava pel bon camí, perquè un dels problemes que vaig tenir als països del Sud-Est asiàtic, va ser que moltes vegades em perdia perquè no entenia les indicacions, que estan escrites amb unes lletres desconegudes pels occidentals. Sovint els senyals estan també en anglès, si no fos per això, seria impossible pels estrangers poder conduir per arribar a un lloc desitjat.

De colp en vaig trobar una muntanya sorprenent en mig de la plana, amb unes escales infinites, i amb tuc-tucs esperant al peu. Vaig pensar que era un temple budista, dels molts que hi ha arreu.  I vaig continuar endavant amb la idea d’arribar per fi al Tonlé Sap. Si em quedava temps a la tornada, m’acostaria a la muntanyeta per investigar si es podia pujar.

Al final no vaig poder arribar fins la riba del Tonlé Sap, la carretera es convertia amb un camí de terra, i a partir d’un lloc, un marge tallava l’accés. Si que vaig poder arribar a uns molls de barques que oferien excursions  fins el llac, però no em va interessar, perquè essent el capvespre: aviat es faria fosc. 

De volta vaig arribar de nou a la falda de la muntanyeta, i vaig provar de pujar per una mena de camí-carretera, en principi no sabia si seria permès. Vaig aturar-me en un lloc on hi havia una festa molt animada, i un noi em va dir que volia compartir la seva llauna de cervesa em mi, vaig donar-li les gràcies rebutjant l’oferiment, i aprofitant per preguntar-li, mig en anglès rudimentari, mig per signes, si era possible seguir pujant. Em va dir que no hi havia cap problema.

Aviat vaig veure que les vistes de la muntanya eren impressionants, perquè a tot el voltant era infinitament pla en quilòmetres. Dalt vaig aparcar en un monestir budista actual, just començava a caure el sol sobre l’horitzó. Accelerant el pas, vaig pujar unes escales per després creuar una zona de matolls i d’arbres. Davant meu va aparèixer un antic temple mig en runes, en aquell moment no sabia que estava contemplant el Prassat Phnom Krom, un temple del segle X, dels més antics de la vella civilització Khmer. Segurament el més antic que vaig veure a Cambodja, car no vaig poder visitar el conjunt Roulos, no gaire lluny d’allà, i que data del segles VIII i IX.

A banda d’aquest regal, el lloc em va donar una altra sorpresa: veure com un sol roig s’endinsava a l’horitzó deixant els camps d’arròs i el Tonlé Sap, tintat de colors vermellosos. Per fi veia el Tonlé Sap, però és que des d’aquell punt, la vista era corprenedora. No és estrany doncs, que un cop finalitzada la posta, comencés a sortir gent d’entre els arbres i d’entre els matolls: estrangers, i sobretot noies estrangeres que havien contemplat en un silenci místic, la caiguda del sol des d’una talaia privilegiada sobre el camps que envolten el Tonlé Sap de Cambodja.

Aquella tarda s’havia convertit en el millor regal, perquè el millor regal sempre és una sorpresa.

IMG_3080

San Juan de las Galdonas, un paradís inesperat-Veneçuela.

Havia vingut fins a Rio Caribe des de Cumanà, una de les ciutats més antigues i importants de l’Oriente veneçolà, atret per l’article d’una revista de viatges que havia llegit en temps anteriors; abans de començar aquell viatge Amèrica del Sud a finals del 2005, iniciat amb la meva primera visita a Veneçuela. Portava uns dies a Rio Caribe, i m’envaïa la indecisió: endinsar-me més en la selvàtica Península de Pària, de comunicacions escasses?  O començar avançar cap a l’interior de Veneçuela per anar a trobar el riu Orinoco? Finalment algú va carregar el meu equipatge en una camioneta, i em va dir: ves a Sant Juan de las Galdonas, t’agradarà.

Així fou com em vaig veure circulant per una carretera estreta, plena de revolts, dins la caixa d’una camioneta plena de gent asseguda com podia. Aixoplugats d’una pluja forta i intermitent per un tendal. Travessant selves d’un verd exaltat i atapeït. No se quan temps va passar, però malgrat la camioneta s’aturava per deixar i agafar passatgers, el viatge no se’m va fer gens llarg.  A banda de viatjar, insòlitament, m’havia convertit en portador d’una clau que hauria d’entregar a tres noies: dos uruguaianes i una gallega. Una clau facilitada pel propietari de l’hotel de Rio Caribe on m’allotjava: casualment el mateix que m’havia embarcat en el viatge a Sant Juan de las Galdonas. 

Arribats a San Juan, el conductor em va preguntar on volia quedar-me. Li vaig contestar: “en algun allotjament econòmic i net, si pot ser”. Em va deixar just davant d’una petita “posada”, regentada per una família veneçolana. Una vegada instal·lat, vaig sortir a descobrir l’indret amb moltes ganes. El primer que em va sorprendre va ser el carrer que discorria per sobre d’un alt marge dalt la platja, d’allà hi havia una vista impressionant de San Juan i de la costa oest.

San Juan és una localitat molt petita, on tothom es coneix. De seguida vaig trobar les noies a les quals m’havien encarregat donar la clau; esperaven la camioneta per retornar cap a Rio Caribe. Varem estar una bona estona xerrant sobre els atractius de San Juan, els nostres viatges, les nostres vides, etc.  Com acostuma a passar quasi sempre, els viatgers, que no tenen res a veure amb els turistes, senten una sintonia especial quan es troben, encara que no es coneguin de res. Uns pocs minuts de conversa, acostumen a convertir-se en uns moments d’intercanvi i plenitud que resten a la memòria, encara que els qui participen en l’encontre no es tornin veure mai més.

A San Juan vaig trobar un català que hi vivia, regentava un bonic i net hotelet , i també un restaurant. Amb ell vaig compartir moltes hores de conversa. Malgrat no allotjar-me al seu negoci, cada dia anava a menjar al seu restaurant, moltes vegades l’obria només per mi, perquè no hi havia més clients, doncs San Juan de las Galdonas a penes tenia visitants. Quasi sempre menjava peix, que els pescadors tot just havien pescat en el dia. Moltes vegades, fins i tot acompanyava, al meu amic ja, català, a comprar peix a la mateixa platja. D’altres vegades el visitava a casa seva, o anàvem a passejar el seu gos per la platja de Barlovent. També vaig conèixer la seva família, i uns espanyols amics seus que regentaven una “posada” a la localitat. 

Vaig trobar molts dies de pluja, però era aquella pluja tropical que descarrega fort de cop i després s’atura. La calor assecava ràpid l’aigua, però com que San Juan te molt camins sense asfaltar, sempre quedaven grans bassals a terra.  Era igual si plovia o no, cada dia anava a la platja i em banyava, normalment a una caleta més enllà de la platja de Sotavent. La península de Paria és un lloc molt humit, així que no és estrany que cada dia plogui o estigui emboirat, alternant estones de sol.

La vida a San Juan de las Galdonas és molt tranquil·la, com correspon a un llogarret coster perdut entre selves. Al cap i a la fi: que podem esperar del paradís?

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cahuita: Carib en profunditat. Costa Rica.

Arribar a Cahuita és oblidar-se de tot.  El temps s’atura i hom es dilata corprès per un entorn natural que potser només te comparació amb el món prenatal de l’individu. Així ho podria definir: com tornar al si matern.

Cahuita potser és un bon lloc per escriure poesia, però això no vol dir que qui no tingui aquesta capacitat, l’adquireixi per art de màgia. Hom serà tan bon o mal poeta en arribar, i marxar de Cahuita, com ho haurà estat sempre. El miracle no és aquest.

En termes senzills podria explicar que a Cahuita no hi ha res a fer; si s’entén fer com que puguin passar coses apassionants. Si descomptem tots els fenomens que tenen a veure amb l’interior de l’individu, el món màgic de la ment, les sensacions, l’abstracció, l’amor, etc.

Cahuita esta a uns 45 quilòmetres de Limón, el recorregut el vaig fer amb un bus local, com els que circulen per les ciutats. No és tant el temps que trigues, potser una hora, com el temps que has d’esperar que arribi, i comenci el viatge. Si Limón, ja és un bon exemple del que és el Carib de Costa Rica: una zona tradicional, desenvolupada al voltant de les fruites tropicals, en especial la banana. (Quantes històries s’amaguen en aquests territoris, relacionades amb les grans companyies nord-americanes que explotaven la terra, i els treballadors; històries d’esclavatge, d’injustícies, lluites sindicals i racials; històries de domini absolut de les grans empreses per sobre de tot). Aviat, quant es deixa Limón enrere apareix la imatge del paradís, encara que aquesta sigui una visió construïda pel primer món, i convertida en paquet de vacances per consumir. Malgrat tot, almenys a l’octubre del 2008, quan vaig recorre aquesta costa, el que més es veia era gent jove amb motxilla, especialment nord-americans, i europeus. A Cahuita les coses estan preparades per un turisme no de luxe, cosa que concorda amb la política de respecte a la natura que predomina a Costa Rica, que aposta clarament pel anomenat: eco-turisme.

Cahuita és un poble que ofereix de tot: platges fantàstiques, parcs naturals, selva, allotjament, restauració etc. Però no és un poble  massa diferent, quant a carrers, i a edificis, del que pot  ser qualsevol altre població de la zona que no es dediqui el turisme.

En arribar a Cahuita hom s’ha d’abandonar al ritme i a l’entorn, si s’ha passat per Limón, i encara no s’ha deixat oblidat: l’estress, les presses, i els objectius. Ben segur que a Cahuita, com a d’altres pobles d’aquesta costa, la transformació es produirà. En cas contrari, el viatger o el turista, no aguantarà gaire a Cahuita. Perquè sinó: Quin sentit te caminar per aquests carrers curts i tranquils? Quin sentit té gaudir de les seves platges de sorra fina que neixen on la selva s’acaba, i que moren on la mar turquesa comença? Quin sentit té perdre’s pel parc natural, i descobrir infinitud d’espècies, si s’observa amb calma? Mai havia vist, en tots els anys de viatges pel continent; ni tant sols a l’Amazonia, tantes especies de monos com les que vaig veure al Parc Nacional de Cahuita. Encara que haig de reconèixer que en aquell viatge del 2008, a Centre-Amèrica, va ser la primera vegada que vaig veure multituds de monos lliures en el seu entorn natural, des de Tikal a Guatemala, fins a l’illa d’Ometepe de Nicaragua. Però tants, i tants diversos, de tant a prop com a les selves de Cahuita, a cap lloc els he vist mai.

Val la pena perdre’s per la Costa caribenya de Costa Rica. Allà trobareu un entorn més o menys intacte, que no us resultarà difícil d’encalçar, i de recórrer.  Res a veure amb mils de llocs remots que també són un paradís, però que a banda ser difícil d’arribar-hi, després de llargs viatges en transports precaris, representen un risc per la salut o per la seguretat del viatger.

102_6318b

102_6328b

cr-724b

cr-749b

cr-857-b

Tan lluny com Tegucigalpa.

La capital d’Hondures em va resultar estranya aquella primera vegada que vaig arribar-hi, un 9 de setembre de 2008. El viatge malgrat va ser amb un bus de primera classe, va ser interminable; això passa sovint viatjant amb aquests mitjans per la inabastable Llatinoamèrica. En aquest cas, havia sortit de Tela, a la costa caribenya d’Hondures, al voltant de les 10 del matí,  amb destinació a San Pedro Sula. D’aquesta ciutat, sortia ja directe cap a Tegucigalpa. Cal dir que Hondures és un país bastant muntanyós, i les carenes arriben a tocar de costa en la part nord (Costa Caribenya). Per tant, Tegucigalpa, que es troba a l’interior, està envoltada de muntanyes. I més que això, és a les muntanyes.

Per arribar a Tegucigalpa seguírem la carretera 13, i en total des de Tela a Tegucigalpa, passant per San Pedro Sula (no hi ha busos directes de Tela a Tegucigalpa), foren gairebé 260 quilòmetres: entre set i vuit hores de viatge. Les carretes fan forces giragonces recorrent les serres muntanyoses. Abans de les sis arribàvem a Tegucigalpa, a la pitjor hora, perquè és una de les franges horàries de més transit, quan la gent està tornant cap les seves cases després d’un dia de treball o d’estudi.

Com sempre faig en arribar a una nova ciutat, em vaig posar a les mans d’un taxista perquè em portés algun hotel que no fos ni massa car, ni massa dolent. Les meves exigències de vegades no son acomplertes a la primera, i, potser per interès, o simplement perquè els meus gustos no coincideixen amb els del guia improvisat, em toca recórrer varis establiments fins trobar el que em fa el pes. Altres vegades simplement m’haig de quedar en el primer lloc que em porten, per canviar al dia següent d’establiment.

Tegucigalpa de seguida  em va resultar estranya perquè semblava més un poble d’aquests que podem trobar a la Europa mediterrània, amb carrers estrets i tortuosos; sobretot pel que fa al centre de la ciutat, on es formen autèntics embusos de trànsit. Per acabar-ho d’adobar, un riu obliga a creuar diversos ponts a l’hora de sortir de la part més antiga per dirigir-se a d’altres zones de la capital. El desordre de la ciutat és obligat per les ondulacions de les muntanyes on esta situada. A Tegucigalpa no trobareu mai un referent clar, com pot ser mar i muntanya, o muntanya i vall.  Però el centre de la ciutat és relativament petit, i gira al voltant de la Plaça Francisco Moranzán, on trobareu la catedral i al seu radi els edificis oficials o el centre comercial. Com tota ciutat d’Amèrica Llatina també hi les zones acomodades, amb els seus establiments de luxe a l’avast de les butxaques plenes, però no puc dir res al respecte, perquè cap de les dues vegades que he estat a Tegucigalpa m’ha interessat conèixer a fons aquests tipus de barris, doncs arreu del món son semblants.

Tegucigalpa dona la sensació d’estar lluny de tot, un punt perdut a les muntanyes d’Hondures on el temps social passa molt lentament. La capital d’un dels estats més pobres de Centre-Amèrica, que ni tant sols compta amb un aeroport important: el principal aeroport d’Hondures es troba a San Pedro Sula. L’aeroport internacional de Toncontín a Tegucigalpa pateix també el fet d’estar enmig d’una orografia difícil, cosa que l’obliga a tenir una pista  més curta del que seria necessari per acollir avions grans. Per tot plegat, per qui realment vulgui estar lluny, i perdut en una capital on trobarà totes les comoditats que es pugui pagar, Tegucigalpa és una ciutat recomanable.

 

Hondures 231b

Hondures 271

Hondures 238

Hondures 322

Hondures 364