Arribar a Rio baixant de la Serra das Araras

Al contrari del que creu la immensa majoria de la gent, penso que els millors viatges no depenen de la quantitat de diners dels que es disposi. La meva experiència al llarg dels anys m’ha demostrat que quan es viatja amb pocs diners, aquests passen a ser un factor secundari, i tota la resta pren una importància magnífica. Que és tota la resta? Doncs tot el que cap a la vida: aventura, amistats, bondat, esforç, etc.  Evidentment també es pot trobar tot el negatiu: avorriment, incomoditat, solitud, interès, etc. Segurament la gent preferirà viatjar amb la butxaca plena, és una temptació difícil de rebutjar, però els resultats de l’experiència segurament seran molt més pobres. Fins i tot podríem dir que més que viatjar, serà simplement fer el turista, cosa que implica la constant compra i venda de tot, incloses també les relacions de tota mena. Probablement, aquestes relacions només es podran valorar en els termes de l’intercanvi econòmic, i quan es deixi d’aportar: el valor del comprador o de l’inversor caurà en picat.

Tota aquesta introducció que alguns poden considerar moralitzant; no m’importa massa l’opinió de la majoria en aquesta època que considero despietada, i on la llei de mercat envaeix fins i tot les relacions més íntimes. De fet, per mi el viatge és fugir de tota aquesta voràgine, per intentar cercar coses impossibles de trobar en aquest ecosistema on prima la tragèdia existencial que jo considero la societat zoombies “els morts vivents”.

Sortia de Sao Paulo en bus, una vegada més anava ple de paciència, m’esperaven set o vuit hores de viatge. Des que havia sortit de Rio Grande al sud de Brasil, sovint els viatges en bus saltant de ciutat en ciutat eren de sis a vuit hores. Hi havia l’alternativa de viatjar vint-i-set hores: una cosa que vaig dir que mai més faria, també al Brasil, l’any 2003. Tampoc m’agrada viatjar de nit, tot i que és una bona opció per estalviar-se nits d’hotel, però cadascú és com és: i alguns des de sempre ens posa malalt passar les nits en busos, per molt còmodes que siguin. D’altra banda, per conèixer un país la millor manera es fer-lo a poc a poc.

Els busos a Brasil son còmodes, les carreteres, en els estats de la costa, ben asfaltades. De vegades són autopistes, d’altres simplement carreteres que serpentegen amb un carril d’anada i un altre de tornada. Però viatjar en bus per Brasil és molt recomanable, els inconvenients venen més per la infinitud d’aquest país gegant; no pas per que hi hagi cap deficiència en els serveis que posen a disposició del viatger.

Recordava que arribar a Rio de Janeiro des de Sao Paulo era impressionant, però no recordava exactament perquè. Feia més de quinze anys que havia fet aquest trajecte, dues vegades, però la tornada, anant cap el sud no té el mateix atractiu. Recordava paisatges espectaculars d’anada, però no tenia un record precís. Quan es fan viatges molt llargs, els records son com capes d’una ceba, uns se sobreposen a sobre d’altres.  Després de quasi sis hores, arribaven a la Serra das Araras. Sota una pluja intermitent, tornaven a la meva memòria records i visions de l’any 2003. Aquella tarda perduda en el temps em va regalar un dia més assolellat, però malgrat la pluja i la boira d’aquest 2019 (sembla que el món s’està tornant molt humit, potser per això parlen de realitat “liquida”: broma). Malgrat la pluja, quan el bus comença a baixar per una ruta de doble carril (autopista), les muntanyes plenes de massa forestal; una selva que acompanya sovint les rutes per Brasil, es converteix en camp obert a la imaginació. Pensant en el passat, quan els éssers humans volaven lliures integrats en el paisatge natural. Hom pot imaginar tot el que podria trobar simplement enretirant la cortina d’arbres i mates: tot tipus de macacos,  “arares” de colors espectaculars, o felins que s’amaguen i resisteixen com en una guerrilla que fuig de l’opressió dels humans.

És en aquest moment quan penso en tot el que es perd la majoria que viatja en avió a canvi de la comoditat i la rapidesa. Certament l’arribada a Rio de Janeio en avió també és un bon premi, però aquest premi l’he vist arribant en aquest mitjà de transport a moltes ciutats del món.  Baixar de la Serra de les Arares és preparar-se per entendre una mica més Rio de Janeiro, una ciutat que no deixa de ser una selva, un regal que sobresurt entre morros, vegetació, i emmarcada en la badia de Guanabara.

La carretera ensenya el fons d’una vall amb un riu que també serpenteja, imitant una anaconda, com un símbol del que s’amaga sota la superficialitat de la societat humana. Aquesta superficialitat que cada vegada angoixa més els protagonistes, perquè se saben d’una caducitat inexorable, i d’una existència d’horitzó final proper. Son els problemes de desvestir-se tant ràpidament de les herències immaterials per retrobar-se en la absoluta solitud i buidor, sense futur no material.

Ara em pregunto: si alguna vegada podré tornar a baixar de la Serra das Araras en direcció a Rio de Janeiro?. I arribo a la conclusió que la millor manera de viatjar és caminant, perquè fins i tot, després de rebre el regal de fer de nou aquesta ruta en bus. En un viatge, com en la vida, la lentitud és el que dona la màxima profunditat a l’existència i a les coses. Clarament aquests no son els meus temps, ni ho seran, ni tampoc l’entorn que sempre escapa fugisser cap el seu final, com una crida que ve de les catacumbes. Res d’això pertany a la meva naturalesa que més aviat resideix en l’instant d’un raig de sol que travessa les copes dels arbres, en una selva perduda en un racó del planeta; un instant que mai es repeteix tot i que mai s’assembla d’altres, per això perdré el temps reflexionant en aquest únic minut, perquè serà només el que m’haurà tocat veure i viure a mi.

Serra das Araras
Serra das Araras

 

Anuncis

Montevideo: un passeig per la imaginació 1

Montevideo no és una ciutat qualsevol, el primer que enganya és la seva dimensió, car les ciutats sud-americanes, sobretot si són capitals com Montevideo, tenen una població que es compte per diversos milions d’habitants. Però Montevideo és la capital d’un país amb poca població, aproximadament tres milions i mig d’habitants, i la ciutat té menys d’un milió i mig d’habitants. Quan vas navegant en la ciutat, comences a teixir relacions ràpidament, i et pots passar el dia al carrer o als establiments xerrant amb la gent mentre les agulles del rellotge corren sense adonar-te, i han passat dues o tres hores. Una cosa curiosa és que dona la sensació de que tothom es coneix. La gent de la cultura, els polítics són persones normals que van pel carrer con qualsevol veí: és clar que sempre hi ha excepcions. Dir que tothom sap tot dels demés és potser exagerar,  però de vegades es te aquesta sensació.

Hi ha moltes coses recomanables a fer a Montevideo, però és millor deixar passar el temps i anar prenent el que cada moment et dona. Si hom vol relacionar-se no cal realitzar un gran esforç. Els uruguaians son veritables ciutadans del món, que en venir d’un país petit hom pot pensar que tenen una presència insignificant, i moltes vegades els maldestres els prenen per argentins, una maledicció que la diàspora uruguaiana esta acostumada a patir. Això moltes vegades oculta un fet real: els uruguaians estan estesos per tot el món, i sovint amb una forta capacitat d’integració que moltes vegades desdibuixa el seu origen. Pels uruguaians adaptar-se a una altra cultura o fins i tot transformar-se no és cap drama. També s’ha de tenir en compte que la República Oriental de l’Uruguai  va créixer ràpidament, sobretot al llarg del segle XX amb l’arribada de centenars de milers d’emigrants d’origens diversos, però principalment italians i ibèrics. Per això, l’uruguaià no se sent estrany a cap lloc perquè és hereu d’una ànima emigrant..

img_0789

 

Manaus: una esmeragda al mig de l’Amazònia

Des de la finestra de la meva habitació, no puc deixar de mirar el Rio Negro, amb la seva immensitat.  Amèrica del Sud regala aigua arreu, sense cap mena de contenció, de manera esplendorosa, ignorant la gasiveria.

Veig el moll ple d’aquests vaixells típics que naveguen els grans rius de Brasil. Son de fusta amb galeries que semblen porxos, i balcons, on la gent que no te cabina: la majoria, descansen o dormiten en desenes d’amaques que pengen de les columnes, i de les bigues que vesteixen l’estructura de la nau.

Manaus és fa una mica estranya, és com una illa en mig de la selva, un punt enclavat al bell mig de l’Amazònia. Per arribar-hi has de fer centenars i centenars de quilòmetres, per carretera, en avió, o en vaixell. Sempre travessant un infinit mar verd de jungla. En el meu cas per arribar a la ciutat he hagut de fer un viatge interminable des de Boa Vista, al nord, amb autobús a través de la ruta Trans-Amazònica. Una carretera que tot i el seu nom no passa de ser una via estreta de dos carrils, un per sentit. Varem sortir al matí per arribar a Manaus quasi de matinada.

El primer dia els meus passos m’han portat al gran mercat: un lloc que ningú no es pot perdre, per l’ambient, i per  descobrir tot el que dona la selva: des de peixos de riu, passant per bestiar divers, fins,com no, arribant a l’infinit món de la fruita local. En el mercat també podem trobar tot el que dona una granja a qualsevol lloc de món: pollastre, vedella, porc, etc…

Manaus és també una zona franca, instaurada pel govern federal de Brasil per atreure grans empreses multinacionals. Per aquesta raó, també és un lloc que atreu a molts ciutadans de Brasil que venen a comprar, sobretot productes electrònics.  És fàcil trobar al centre de la ciutat la zona comercial, sempre plena de compradors que busquen les avantatges que proporcionen uns preus amb imposts més baixos.

No es pot passar per Manaus sense visitar el Teatre Amazones, consagrat a la música de cambra i  l’òpera. L’edifici representa l’època més daurada de la ciutat: finals del segle dinou, i principis del vint. Just quan Manaus es va convertir en una mena de El Dorado, gràcies a l’explotació del cautxú. Com li va passar a moltes ciutats d’Amèrica, creades després de la invasió europea, va tenir un esclat desmesurat de riquesa: la desmesura és molt americana. Un esclat que va deixar pas a un període de decadència, molt més llarg i infinit que l’època de riquesa. Potser això és una lliçó de vida: les coses que brillen, ho fan durant un curt espai de temps, per desprès passar a la foscor eterna o l’estat de mediocritat. 

Condensar les sensacions i les vivències que fa experimentar Manaus  és una cosa molt de cadascú. També segons el bagatge vital i cultural. Segons es vulgui profunditzar, o simplement nedar per la superfície. Sigui un cas o un altre, tots s’emportaran un record singular d’aquesta ciutat, encara que s’hagi arribat a ella de pas, amb l’objectiu de seguir cap a l’interior de la selva, o per navegar els rius. S’acostuma a confondre el riu Amazones que neix del Rio Negro i del Solimoes, a “l’encontro das aguas”, com el riu que banya tota la ciutat. Si aneu a Manaus us adonareu, pel color de les aigües del riu, perquè és diu Rio Negro el que passa per la seva riba: on hi ha el port, els molls, i el niu de comunicacions aquàtiques més important. Val la pena descobrir això, i moltes coses més. Manaus us espera entre la modernitat, la calma del tròpic, i la nostàlgia del passat aventurer.OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Battambang, un lloc per perdre’s i que no et trobin més…

Battambang és com Phnom Pehn però en petit, és potser una ciutat per casualitat, un lloc que va despertar del somni (o malson) del Khmer Roig, ho dic en singular perquè a Cambodja ho he sentit dir en singular. Battambang va despertar, però de vegades sembla que no sap ben bé si encara dorm.

Passejo ja fosc per la ciutat, i només brilla la llum dels nous hotels, que com una mena de flors primaverals han crescut en vertical, i competeixen en alçada. Es fa difícil saber si hi ha tanta demanda d’allotjaments com abundància creixent, i recent d’aquests hotels.  Els carrers son foscos, i miro les velles façanes intentant imaginar com era aquesta ciutat sota l’experiment polpotià. Hi ha un no se què de nostàlgic en l’aire, i no és una nostàlgia del socialisme camperol i anti-modernitat, sinó una nostàlgia permanent d’alguna cosa que va ser gran (encara que fos en la imaginació transmesa de generació en generació). Potser és nostàlgia d’un imperi passat, o de no se sap ben bé quina cosa que se’m escapa, com aquesta condemna a una societat destinada seguir vivint com sempre: entre la pobresa, i el treball al camp.

Cambodja, és pel cos com una d’aquelles grips d’estiu que et fa suar, i et deixa sense carburant mental. De nit camines xop pels carrers, sense compassió ni brisa que et salvi. De dia cau un sol que estavella, potser mentre et toca t’asseca la suor, però en el moment que t’atures a l’ombra torna la febre..

Tot plegat, per això, que et defensa de visites, i recerques no desitjades, pots estar tranquil. Si decideixes desaparèixer del món, oblidar el passat i tot el que no tens a la vista, Cambodja és un bon lloc per perdre’s i que no et trobin més…

Cafè de Colòmbia

Què podem portar a les maletes després de recorre més d’un mes les ciutats, i carreteres de Colombia? Molts pensaran en moltes coses, algunes legals, d’altres il·legals, però ben segur que entre totes les coses que podeu arribar a comprar al país americà és inevitable el cafè de Colombia. Hom pot entestar-se inútilment en col·leccionar diferents marques o tipus d’aquest preuat or negre; és impossible abastar tot el que hi ha al mercat, dins els supermercats, per no parlar de les marques locals de cada regió. Però com que no és recomanable parlar del que no es coneix, citaré els paquets que es van acumular a la meva bossa de viatge. Sello Rojo, un cafè molt conegut, i comercialitzat en el país, econòmic, sovint d’oferta; cal dir que aquest cafè es presenta en diversos tipus: Suave, Medio, Intenso; per citar-ne alguns. Encara que aquesta categoria la trobareu en tots els cafès colombians. Córdoba és una altra marca que es presenta sota el reclam de: cafè cien por cien puro. Aguila Roja també un bon café que reclama els clients amb un paquet on posa: calidad certificadaCafé Puro Almendra Tropical és una altra marca que es presenta amb un paquet vermell intens. La Bastilla també amb diverses clases o tipus. Lukafé és una bona marca. A Colòmbia els cafès es presenten pels tipus abans citats. Normalment el tipus 1 és suau, el tipus 2 és mig, i el tipus 3, fuerte o intenso. Depenent de les marques, i de la categoria, poden afegir altres classificacions o denominacions d’origen. És per tot això que hom no pot estar-se de provar els diversos cafès d’un país on el cafè és una de les seves principals produccions reconegudes internacionalment.

IMG_4092

Phnom Krom, volant sobre les planes de Cambodja

Sempre dic que sovint els millors llocs que trobes durant un viatge són els llocs inesperats, aquells que ni tant sols tenies pensat trobar. Serà perquè sóc un enemic acèrrim de la planificació, perquè sempre m’agrada anar pel món improvitzant, creant sobre la marxa.

Aquella tarda tòrrida, com tots els dies i les nits passats a Cambodja en els finals de l’abril del 2017, vaig agafar la moto amb la idea d’intentar aprofitar l’últim dia de lloguer; l’endemà l’havia d’entregar. Baixant per una estreta carretera paral·lela al riu Siem Reap, sabia que possiblement, si la moto aguantava, si la carretera ho permetia, si no em cansava, al final arribaria al llac mare de la civilització Khmer: el Tonlé Sap.

Durant el trajecte havia sortit a camp obert, havia descobert que moltes cases eren construïdes sobre palafits, vaig pensar que era cert allò que havia llegit: gran part de Cambodja es converteix en un llac durant la temporada de pluges. Vaig aturar-me varies vegades, fins i tot vaig entrar en algun camí que s’endinsava en els camps d’arròs, tot plegat per fer fotos: potser l’únic testimoni que em quedarà a la memòria d’haver estat, i d’haver viscut molts llocs: els llocs s’han de viure, no només passar-hi i prou.

Per circular per Cambodja, encara que no és el pitjor lloc, s’ha de tenir perícia, perquè el conjunt de circumstàncies que envolten un desplaçament per carretera, depèn molt d’una imprevisible conjunció còmica: no crec que hi hagi cap llei en l’Univers que pugi explicar el desenvolupament del temps, l’espai, el moviment del trànsit, i de tota cosa viva, a certs països del món. Per dir-ho més entenedor: tothom comença per desplaçar-se per on vol, però acaba anant per on pot, moltes vegades al límit de la catàstrofe.

Durant el viatge vaig veure tuc-tucs, i motos amb estrangers, això em va refermar en la idea que anava pel bon camí, perquè un dels problemes que vaig tenir als països del Sud-Est asiàtic, va ser que moltes vegades em perdia perquè no entenia les indicacions, que estan escrites amb unes lletres desconegudes pels occidentals. Sovint els senyals estan també en anglès, si no fos per això, seria impossible pels estrangers poder conduir per arribar a un lloc desitjat.

De colp en vaig trobar una muntanya sorprenent en mig de la plana, amb unes escales infinites, i amb tuc-tucs esperant al peu. Vaig pensar que era un temple budista, dels molts que hi ha arreu.  I vaig continuar endavant amb la idea d’arribar per fi al Tonlé Sap. Si em quedava temps a la tornada, m’acostaria a la muntanyeta per investigar si es podia pujar.

Al final no vaig poder arribar fins la riba del Tonlé Sap, la carretera es convertia amb un camí de terra, i a partir d’un lloc, un marge tallava l’accés. Si que vaig poder arribar a uns molls de barques que oferien excursions  fins el llac, però no em va interessar, perquè essent el capvespre: aviat es faria fosc. 

De volta vaig arribar de nou a la falda de la muntanyeta, i vaig provar de pujar per una mena de camí-carretera, en principi no sabia si seria permès. Vaig aturar-me en un lloc on hi havia una festa molt animada, i un noi em va dir que volia compartir la seva llauna de cervesa em mi, vaig donar-li les gràcies rebutjant l’oferiment, i aprofitant per preguntar-li, mig en anglès rudimentari, mig per signes, si era possible seguir pujant. Em va dir que no hi havia cap problema.

Aviat vaig veure que les vistes de la muntanya eren impressionants, perquè a tot el voltant era infinitament pla en quilòmetres. Dalt vaig aparcar en un monestir budista actual, just començava a caure el sol sobre l’horitzó. Accelerant el pas, vaig pujar unes escales per després creuar una zona de matolls i d’arbres. Davant meu va aparèixer un antic temple mig en runes, en aquell moment no sabia que estava contemplant el Prassat Phnom Krom, un temple del segle X, dels més antics de la vella civilització Khmer. Segurament el més antic que vaig veure a Cambodja, car no vaig poder visitar el conjunt Roulos, no gaire lluny d’allà, i que data del segles VIII i IX.

A banda d’aquest regal, el lloc em va donar una altra sorpresa: veure com un sol roig s’endinsava a l’horitzó deixant els camps d’arròs i el Tonlé Sap, tintat de colors vermellosos. Per fi veia el Tonlé Sap, però és que des d’aquell punt, la vista era corprenedora. No és estrany doncs, que un cop finalitzada la posta, comencés a sortir gent d’entre els arbres i d’entre els matolls: estrangers, i sobretot noies estrangeres que havien contemplat en un silenci místic, la caiguda del sol des d’una talaia privilegiada sobre el camps que envolten el Tonlé Sap de Cambodja.

Aquella tarda s’havia convertit en el millor regal, perquè el millor regal sempre és una sorpresa.

IMG_3080