Phnom Penh, la ciutat que vol oblidar -Final.

Moure’s per Phnom Penh no és gens fàcil, tampoc moure’s per Cambodja. El millor és llogar una motocicleta que farà possible descobrir tots els racons que hom vulgui, i et donarà una llibertat que quan no tens aquest mitjà de transport se’t farà difícil de suportar. Els lloguers son molt econòmics, i no et demanen ni el carnet de conduir. Això si, quan vas en motocicleta no esperis refrescar-te, l’únic que trobaràs és calor i xafogor. Si vas caminant encara és pitjor. Ni de nit refresca, vas xop de suor contínuament, sovint sembla que tinguis febre. Malgrat tot, sóc dels que prefereix la calor a qualsevol preu.

La primera vegada a Phnom Penh vaig limitar-me a recorre a peu els llocs del centre, i el tram proper de la riba del riu Mekong. Tots els palaus i santuaris em quedaven a prop. La segona vegada, un matí vaig vèncer el sopor i la paràlisi de la xafogor, i vaig agafar un Tuc-Tuc per anar fins l’ S-21.

L’ S-21 va ser un centre de detenció i tortura a Phnom Penh del Khmer Rouge (el Khmer Roig), ja he explicat perquè a Cambodja se’l coneix amb el nom en francès.

Cambodja és plena de calaveres, et tornes insensible, deixes de pensar que allò eren ésser humans com tots nosaltres, semblen d’attrezzo. Les trobes a coves, les trobes a vitrines (com a l’S-21). També veus les fotos de molta gent que va ser víctima d’aquella barbàrie, et fixes en la bellesa d’algunes dones que mai coneixeràs perquè ja no existeixen.

L’S-21 per fora sembla una escola, fins i tot fa patxoca. Segurament era alguna escola de l’època colonial; edificis separats per patis de terra on creix l’herba i alguns arbres. Però dins els edificis veus l’horror d’un sistema: les cel·les, les habitacions d’interrogatori, els espais de tortura. També veus les calaveres en armaris, i grans fotos de gent que va passar per l’S-21 i dels quals després no se’n va saber res més. Les dades sobre l’abast de l’extermini parlen d’un milió de morts a tota Cambodja, però és difícil de saber la xifra exacta. La població en els països subdesenvolupats no esta tant censada com a Occident, i menys ho estava abans. Els pobres no l’interessen a ningú, i en societats agrícoles no existeixen.

Abans de sortir de l’S-21, em trobo un senyor venent llibres que expliquen la seva experiència com a supervivent del centre d’extermini. Li compro un llibre i ens fem unes fotos.

Cambodja es va veure arrossegada, igual que Laos, per la guerra del Vietnam. Els nord-americans van estendre els bombardejos i la seva intervenció ambdós països amb l’excusa de perseguir els guerrillers comunistes del Vietcong. Els bombardejos nord-americans van omplir de cràters i de bombes sense explotar que avui encara maten a Cambodja i Laos. La sort d’aquests dos països va quedar lligada des de la colonització francesa a Vietnam. Amb la retirada nord-americana, i la caiguda del govern titella de Vietnam de Sud, els comunistes també van prendre el poder a Laos i Cambodja.

A Cambodja, per la seva història i pel seu nacionalisme, fins i tot l’alfabet és antic i propi, no és l’alfabet llatí que van imposar els francesos a Vietnam. Va guanyar el poder una facció comunista inspirada en el maoisme, que aviat va entrar en conflicte amb el govern comunista de Hanoi (Vietnam). El Khmer Rouge demostra quines conseqüències poden derivar-se de l’extremisme polític. I si el sectarisme, i el dogmatisme també maten quan no tenen el poder, quan l’aconsegueixen instauren l’infern a la terra: la persecució sistemàtica de tota dissidència, la intolerància a la crítica, l’estat de guerra permanent contra tots els ciutadans amb l’excusa de la puresa, o la defensa del sistema que messiànicament es publicita com a just i infal·lible. Tot plegat amaga la pitjor de les corrupcions: la d’una elit de partit que s’eternitza en el poder i és converteix en sagrada, mentre ven el sacrifici del treball i la ideologia com la redempció per caminar vers el paradís a la Terra.

Al final arribes a la conclusió que la ideologia i la religió són pràcticament el mateix. I quan es vol substituir una idea ancestral de religió que va imposar uns valors determinats, per una mena de religió social, on tota projecció immaterial no te cabuda, o sigui imposar una nova religió materialista, el que s’acaba imposant és un sistema de terror i de repressió. Els Occidentals ja vivim en un sistema materialista que sense esforç, i pràcticament sense adonar-nos ens ha transformat en projeccions d’objectes, som eines útils de la productivitat. El Khmer Rouge volia imposar el buit i fred materialisme sobre una societat antiga que encara tenia valors tradicionals, no necessàriament insolidaris, tot el contrari. El que passa és que la solidaritat se l’administraven els individus i les comunitats entre si, no pas un partit, ni cap avantguarda dirigent que volgués fiscalitzar tothom amb el xantatge d’una falsa igualtat.

Phnom Penh, la ciutat que vol oblidar -Segona Part

Phnom Penh ha crescut en poc temps en sentit vertical, es podria fer una projecció social, fins i tot psicològica d’aquest fenomen, només se’n fa una projecció econòmica. Països que en poc temps han passat d’una realitat tradicional, d’una pobresa igualitària; de colp esclaten, i les seves ciutats importants s’omplen de gratacels. Es resumeix en el sentit econòmic de: “és el capitalisme, és la globalització”. Si, ho és, però hi ha un factor social i psicològic també. S’intenta esborrar les ciutats de cases baixes, les seves construccions tradicionals, potser colonials, potser ancestrals. Tot això, és passat, s’ha d’oblidar el passat.

La primera vegada a Phnom Penh vaig acabar en un hotel tant alt que veia tota la ciutat, va ser l’any passat (2017). El que no veia des de l’habitació és perquè m’ho impedia algun altre edifici semblant. A dalt hi havia la piscina i el menjador, d’allà veia molt bé el riu Mekong. L’hotel d’aquest any 2018 és semblant, però no tant alt perquè és una mica més antic, ha perdut la carrera d’any en any.

Però oblidem-nos del cel i toquem de peus a terra. Després d’instal·lar-me a l’hotel surto a menjar alguna cosa (des del matí a Battambang no he menjat res; no menjar en moltes hores és una cosa a la que estic adaptat, total, l’esser humà abans era així: adaptat a menjar quan podia, quan trobava caça o fruits). El més fàcil i ràpid, ara mitja tarda, és demanar un plat de Fish and Chips, ben clar a la carta d’aquest restaurant del carrer de l’hotel, assegut a la terrassa de fora. Primer m’arriba una cervesa Angkor. Mentre espero apareix una noia i s’asseu, em quedo sorprès. Ja esta asseguda i em diu en anglès: Puc seure? Li dic: NO!. Ara és ella la sorpresa; em pregunta: Per què no?. Li dic: PERQUE NO! No he calculat bé la resposta, però tampoc tinc facilitat comunicativa. Veig la noia mig plorant que parla amb una altra. Això, si passa a Occident, el més normal és que s’acabi amb un insult per part de la noia que ho faci, però la seva sensibilitat durarà poc. És un tema purament econòmic, una transacció. En països pobres, no sols Cambodja, també a Amèrica Llatina, és un insult greu rebutjar la companyia d’una dona que s’ofereix, és com donar-li una bufetada o un cop de puny. Això ho veus després. Moltes vegades quan es teoritza sobre drets, sovint es passa per sobre de les cultures, se suposa que tothom realment és igual i vol el mateix a tot arreu. Però no m’allargaré sobre un fenomen que no es considera colonització, o imperialisme, perquè no ve lligat a l’explotació econòmica, sinó a un suposat sentit de justícia. Per desgràcia els drets sempre son paper mullat davant les desigualtats econòmiques, sembla que avui molta gent ho oblida o vol oblidar-ho. Se salven ells moralment, sense importar-los la realitat del món de fora. Ben segur que “ells” o “elles” no han patit la misèria, ni tant sols la pobresa. Poden donar lliçons morals tranquils o tranquil·les, sempre tindran a mà tot el necessari per viure, i viure bé.

Quan vas pel carrer a Phnom Penh veus molts homes occidentals de mitjana edat, detectes que el seu segurament no és un interès turístic estàndard, no venen a veure monuments, ni cultura, etc. Venen a buscar relacions amb dones cambodjanes. També he trobat dones occidentals que fan això, però crec que prefereixen altres zones del planeta, potser el Carib, els asiàtics no els deuen resultar tant atraients. En tot cas, qui pot escandalitzar-se d’una cosa que passa també a totes les ciutats del món occidental, sols que d’una manera molt més mercantil i tarifària.? Es busca donar lliçons, estar preocupat pels drets i per la pobresa a mils de quilòmetres, i es gira l’esquena davant d’aquesta quan és a la porta de casa, en barris de qualsevol poble o ciutat. No és gaire heroic preocupar-se dels veïns pobres.

Cambodja és un país pobre, majoritàriament agrari, i ara turístic, que va ser sotmès durant dècades al colonialisme francès, que desprès de la independència va viure una guerra civil, que després de la guerra civil va viure un infernal experiment comunista liderat per comunistes educats pels francesos, que després va viure una altra guerra civil entre bàndols comunistes que va portar al poder un comunista recolzat pel Vietnam. Un comunista que ara no és comunista, però que continua al poder, i que s’ha eternitzat al poder, i lidera un govern més corrupte que altra cosa. Avui Cambodja és barra lliure pel grans capitals, o per tot tipus de capitals. Però darrera d’aquest violent teatre polític de dècades hi ha un país, un país amb una tradició budista i una història impressionant. El cambodjà, la cambodjana té una cert orgull per la seva tradició i el seu passat. Ha estat imperi, monarquia, república, i ara torna a ser monarquia. El rei, Shijanuk, pare de l’actual, sempre va tenir un carisma progressista, amic del comunistes xinesos, va ser el pacte necessari per acabar amb l’última guerra civil entre republicans comunistes. La monarquia a Cambodja és el mal menor, el rei actual no pinta res, encara que el seu retrat sigui a molts llocs, sempre apareix al costat del sempitern president de govern actual.

Aquest any, quan fa uns dies vaig travessar la frontera des de Tailàndia per Poipet, un dels passos més transitats, no com l’any passat que vaig travessar per Chong Chon: una frontera on vaig tenir de llogar un taxi compartit. Per cert aquell 2017, el company de viatge em va dir que havia estudiat a la Universitat de Girona, casualitats d’aquestes que et trobes viatjant per països llunyans i et fan preguntar: que hi ha darrera del desenvolupament de la vida, quins destins? quina providència? quin misteri? El noi estava al corrent de tota la “tangana” política que hi havia organitzada a Catalunya, sabia més coses de les que se suposa que pot saber un cambodjà o cambodjana sobre un racó insignificant d’Europa. A mi m’interessava més que m’expliqués coses del govern de Pol Pot, i del seu moviment, com deia ell: el Khmer Rouge. Utilitzava el nom francès de la cosa. Era novell a Cambodja, jo, anava cap a Siem Reap, per veure els impressionants temples d’Angkor. Per cert Angkor Wat és el major temple hinduista del món, tot i que ara Cambodja fa segles que no és hinduista, sinó budista. Però volia saber que havia passat al país. Fins i tot, saber com s’havia repartit la propietat en caure el govern de Pol Pot. Si tot havia estat del partit, com s’havia repartit entre la població?. El meu company ocasional de viatge em va explicar el cas de la seva família, i em va quedar una mica més clar. A tothom se li va donar terra, i el que va voler vengué la seva part, i el que va poder, va comprar la part d’altres. Tot i així, l’agricultura a Cambodja continua essent de subsistència o d’associació cooperativa. No a passat com d’altres països ex-comunistes on les terres han anat a parar a mans de grans empreses o empreses multinacionals occidentals.

Poipet és diferent de Chong Chon, és molt transitada, passen mils de persones, hi ha casinos i altres negocis. Passar les fronteres a peu sempre és molt complicat, per moltes que en passis, sovint vas perdut, i sovint caus en mans d’estafadors. A Poipet, el qui se’m oferí a ajudar-me amb els tràmits del visat, i em conduí per les diferent dependències de les dues duanes (Tailandesa i Cambodjana); al final em va em prendre el pèl amb el passatge de bus cap a Battambang: em va cobrar per un bus de luxe, però em va col·locar en un atrotinat bus de camperols, el passatge del qual no valia ni un centèsim part del que li vaig pagar. Són els riscos que corres, a més de molts d’altres, quan vas sol, desorientat, i no coneixes l’idioma local.

A Poipet em va sorprendre la quantitat gent que hi havia tancada dins unes mapares esperant; segurament per passar els tràmits per poder entrar a Tailàndia. Serien immigrants cambodjans, vietnamites, laosians que marxen dels seus països per buscar un lloc de treball a Tailàndia, Malàisia, o ves a saber.

Sigui com sigui, la població de Cambodja, tot i els maltractaments de la història, te la força i l’alegria d’encarar la vida amb el convenciment interior que li donen uns principis existencials que es mouen sempre dins la positivitat, per alguna cosa son budistes.

Phnom Penh, la ciutat que vol oblidar – Primera Part.

És el segon any consecutiu que acabo el meu viatge pel Sud-Est asiàtic a Phnom Penh, els canvis en aquest curt espai de temps es noten. Si jo que no visc aquí, que a penes conec la ciutat, que no parlo l’idioma Khmer, que he tingut una estada inferior a una setmana, i ara tornaré a estar menys d’una setmana; m’adono dels canvis, és que aquests per força han de ser importants.

També canvio, abans se’m feien mes suportables hores i hores de bus o de transport col·lectiu. Els meus viatges sempre acabaven en desenes de mils de quilòmetres per carretera; 10.000 quilòmetres eren normals en el meu haver, i fins i tot 15.000 quilòmetres. Pel qui no ho ha fet són números sense sentit, per mi son moltes hores tancat en vehicles intentant passar el temps. Estar sense fer res no és una cosa que m’hagi agradat mai, és un càstig pel cervell, fins i tot la personalitat sent ressent. No crec que pugui recomanar-ho a ningú. També és el fet de no entendre’t amb la gent, no poder parlar, ni preguntar, el que fa el viatge encara més dur.  Potser és això, i els viatges per Amèrica Llatina no em resulten tan difícils de pair..

El fet és que aquí prefereixo agafar un taxi  encara que pagui tres o quatre vegades més. Perquè se que no ens aturarem més del necessari, no esperarem interminablement que pugin o baixin altres passatgers, que aniré còmode assegut on vulgui, i ,com vulgui. I que encara que no ens entenguem gaire, tindré una complicitat amb el conductor que em traurà la paranoia malaltissa de no saber quan arribaré a destí, ni que m’esperarà; si pel camí em trobaré malament i m’hauré d’aguantar. Al cap i a la fi, un taxi aquí pot costar el que costa anar de l’aeroport de Barcelona fins a casa (una vintena, o una mica més de quilòmetres). Aquí pel mateix preu en puc fer 300 de quilòmetres.

Quan ens faltaven una mica més de 110 quilòmetres per arribar a Phnom Penh alguna cosa havia passat a la ruta. No puc explicar com son les carreteres aquí: plenes de sots, sense senyalització, amb animals, vaques sobre tot, menjant al boral; plenes de camions, de cotxes que venen en contra avançant altres cotxes o motos, si moltes motos i moto-carros que circulen o surten de camins o de carrers, i que sovint creuen la carretera.  El cas és que a uns 110 quilòmetres de Phnom Penh una vaca jeia al mig de la carretera, agonitzant. La vaca, tot i estar tombada, semblava sencera, però la furgoneta que havia col·lidit amb la vaca estava destrossada. Tot i l’espectacularitat dels danys, aparentment ningú no havia pres mal; no tinguérem temps de veure-ho amb detall, doncs passarem com la majoria dels vehicles, esquivant la trencadissa i la vaca.

Ens plantàrem a Phnom Penh des de Battambang a 300 quilòmetres, en una mica més de 5 hores. El conductor em portà pels carrerons del centre antic de la ciutat, molt a prop del mercat, i em deixà a la porta de l’hotel. Li vaig dir que si s’esperava una mica el convidava a una cervesa. Però a la recepció em van fer esperar molt més del previst buscant-me una habitació, i quan ja estava tot enllestit amb l’equipatge a la habitació, el conductor ja havia marxat cansat d’esperar. Segurament el seu temps era or, i havia d’aprofitar el viatge de tornada a Battambang per portar altres passatgers. Tots els països de fora el que es considera el primer món són així: cal aprofitar tot quan es pot i fins on es pot. El malbaratament no forma part de la seva existència diària.

A Ciudad Bolívar, respirant junt l’Orinoco

Després d’un llarg viatge des de Maturín en un vell vehicle compartit, arribava a Ciudad Bolívar, era a mitjans de gener del 2006 Havia deixat enrere quilòmetres i quilòmetres de plana interminable fins a trobar el riu Orinoco.

Pres peruna pau profunda, l’Orinoco musicava els seus murmuris imperceptibles d’aigües terroses. El gran riu només era l’avantsala d’altres rius que més endavant trobaria al Brasil, on finalment m’esperava el gran riu d’Amèrica del Sud, el riu de tots els rius: l’Amazones.

En una barcassa vaig creuar l’Orinoco a Los Barrancos fins a San Félix, a Ciudad Guayana; allà agafava un altre vell vehícle fins a Ciutat Bolívar. El trajecte es va desenvolupar amenitzat per tonades alegres de música Llanera, típica d’aquesta regió. La conversa va derivar cap a la música, el conductor em va alliçonar sobre els músics i els cantants d’aquests territoris de Veneçuela, tan rics en creativitat artística. La música Llanera manté a ratlla la música rítmica i calenta del Carib, la qual regna sobre el ball i la població dels territoris costaners del país, sempre en disputa amb la veïna Colòmbia, que sobre Vallenatos i salses hi té molt a dir. Encara que els veneçolans intenten accentuar les seves diferències respecte al veí quant a música calenta i ballable, moltes vegades no ho aconsegueixen.

En arribar a Ciutat Bolívar, la calor implacable abrasava amb flamarades invencibles els carrers de l’elevada ciutat vella. Parets i asfalt repetien la calenda dels raigs del sol de la tarda. Després de visitar diversos hotels acompanyat pel taxista, finalment vaig quedar-me en un allotjament econòmic de la part baixa, proper al mercat i al riu. No fou una bona idea. Si els mobles ruïnosos, les parets escrostonades i les taques de sang no van resultar arguments suficients per convèncer-me; l’arribada de la nit me’n va aportar un de definitiu. L’habitació es va poblar de grans paneroles marrons que es van apoderar de la situació, i ni tan sols amb el despuntar del dia van abandonar ja les seves posicions conquerides. Vaig alçar la bandera de la rendició declarant-me perdedor d’aquella guerra. Després de dues males nits abandonava el territori, deixant el meu propi rastre de lluita cos a cos: les taques de sang de les paneroles que vaig aixafar es van sumar a les deixades per les batalles d’anteriors hostes. Amb els meus equipatges em vaig mudar a un hotel modern i net, allunyat del centre de la ciutat, però proper a la terminal d?autobusos.

A més del centre de la ciutat, al costat del riu Orinoco, Ciutat Bolívar, l’antiga Angostura, s’estén uns quants quilòmetres cap a l’interior. Certament vaig millorar d’hotel, cosa que em va fer feliç, ja que l’allotjament provisori sempre és la casa per a el qui viatja. L’únic inconvenient va ser que més enllà del centre de la ciutat no hi havia gaire cosa a veure, i per arribar-hi des de l’hotel havia de caminar diversos quilòmetres. És veritat que hi havia busos i vehicles compartits per anar o tornar del centre, però preferia caminar, l’implacable calorada era un sacrifici a afegir en aquest passejos.

En una petita llanxa vaig creuar des de Ciudad Bolívar a La Soledad, tot i que sembli una evocació metafòrica, La Soledad és una petita població davant de Ciutat Bolívar, on més que soledat, hi ha molta pau i tranquil·litat. Però, igualment per mi, Ciutat Bolívar em va semblar un lloc molt tranquil. Sobretot comparant-ho amb les ciutats de la costa, ja ni parlem de Caracas.

Després de cinc dies res em retenia a la riba de l’Orinoco, havia de continuar viatge cap a l’interior d’Amèrica del Sud. M’esperava la Gran Sabana veneçolana, i el Brasil, amb l’Amazònia i el seu gran riu Amazones, sense el qual aquesta part d’Amèrica mai no seria tal com és. Més enllà, també m’esperava Machu Picchu, però pel camí passarien moltes coses de les que fan del viatge una raó per existir dia a dia.

Riu Orinoco a Ciudad Bolívar

La Taula (l’oficina) d’en Benedetti a Montevideo

És casual, no va ser un retorn a Montevideo més de quinze anys després per anar a seure a la taula d’en Benedetti. Quinze anys abans, en Benedetti era viu, i ni ell, ni ningú sabia els anys que li restaven de vida. Ara sabem que només li quedaven sis anys. Ho sabem avui, ho sabem nosaltres. Sis anys no son res.

En aquest 2019, feia més quinze anys que ni se’m va passar pel cap anar a trobar en Benedetti, i sovint passava ignorant prop de casa seva, i prop de “l’oficina” seva. Aquell era un Montevideo desconegut per mi, on em feia un fart de caminar baixant de la casa on dormia, just davant del “loquero” Vilarderbó a l’Avenida Millán. Això era el 2003, perquè quan vaig tornar de Brasil, gairebé quatre mesos després, estava més prop dels llocs habituals d’en Benedetti, just al centre de Montevideo.

Aquest 2019, feia més de quinze anys vaig estar apunt de conèixer en Líber Seregni, m’hagués agradat, tenia una anècdota que explicar-li dels anys setanta, els anomenats anys de la transició espanyola, just quan Uruguai vivia en la pitjor foscor de la seva història. Tot i així, m’impressionava poder visitar-lo a casa seva. Qui era jo? Amb Benedetti era pitjor, no tenia res que explicar-li. Masses complexos, però Uruguai és un país petit, i tothom es coneix, i pots parlar amb qualsevol al carrer o si te’l trobes en un establiment, saludar-lo. I ben segur que t’explicarà alguna cosa, encara que sigui el president del país. Això no desmereix Uruguai, el fa encara més digne, més democràtic, més igualitari (tot i que és clar que hi ha pobresa).

Aquest 2019 feia més de quinze anys enrere, sense esforç em van presentar persones de la història del segle XX de l’Uruguai, aquells que es van fer gegants patint tortures i presó sota aquella dictadura fosca. Molts d’ells uns anys després, o sigui feia menys de quinze anys el 2019, van començar ser ministres o alts càrrecs dels governs del Frente Amplio. La gent del món només parla d’en Pepe Mugica, només coneix en Pepe Mugica. Però no, en Mugica el vaig veure, i sentir aleshores en un acte d’homenatge al Che, l’octubre de 2003, a un teatre del centre de Montevideo, però mai no vaig parlar amb ell. A qui no oblidaré mai serà en Julio Marenales que tingué els mateixos mèrits que en Mugica: també va ésser torturat, tancat molts anys en un forat, hostatge de la dictadura.

M’hagués agradat veure de nou en Julio, un home que mai va voler medalles, ni protagonisme, però que era un dels grans cervells del MPP: la plataforma política del MLN-Tupamaros, que va catapultar a la presidència en Mugica. Aquell 2019, més de quinze anys després, vaig preguntar per en Julio al local de MLN: el local de sempre després d’acabada la dictadura, al Carrer Tristán Narvaja. Acostumat a veure aquell local sempre ple de gent, més de quinze anys abans, el 2019 el vaig veure buit, només una velleta em va obrir la porta. La vaig acuitar de preguntes per saber que se’n havia fet de tots els que recordava. Va dir que en Julio ja no vivia a Montevideo, feia uns anys que era a Salto. També em va dir que en Carlos Silva havia mort a Managua essent ambaixador del govern d’esquerres d’Uruguai a Nicaragua. Al final vàrem acabar parlant del que era evident: aquest desencís que impregna la humanitat, aquesta mort de les utopies caigudes a cop de destral a mans d’aquest món d’un materialisme ferotge. (Encara que sigui un materialisme de supervivència, potser aquest és el problema, creure en un món que cada cop et dona menys). Però no puc negar que l’Uruguai del 2019 i d’ara no és aquell Uruguai trist, pobre, i deprimit que vaig trobar el 2003, tot i que la cosa el 2019 també pintava pitjor: desencís, estancament, ganes de marxar del país (emigrar és una constant de l’Uruguai). Però almenys el 2003 hi havia esperança, i el 2019 i ara no n’hi ha gaire. S’albirava un canvi de govern el 2003: per primera vegada l’esquerra arribaria al poder, i cap cop d’estat militar ho impediria en aquell 2005.

Tanmateix, parlar de la història d’aquelles persones que vaig conèixer el 2003, de la seva vida intensa, plena d’aventures, i per tant de dolor i de mort, no esta de moda. Avui l’aventura només es contempla com esport, i sota normes i arbitris, emborratxada de publicitat.

Que te a veure amb tot això en Mario Benedetti? Doncs en Mario Benedetti és un testimoni d’aquells temps, i d’aquell món.

Que és la taula de Benedetti? Si, just aquest any 2019, quan vaig improvisar un viatge en una setmana, aprofitant els preus d’avió del dia 31 de desembre de 2018. Quan no viatja ningú, quan els aeroports estan mig tancats. Puges a l’avió un any en un continent hivernal, i apareixes l’any següent en un altre continent (que ara ja coneixes, i estimes força), i a més et regala un nou estiu abans d’hora. Busques un hotel econòmic abans de sortir, i vas a para a l’hotel Balfer, que es un bon hotel que ha rebaixat preus, just al carrer Zelmar Michelini, just davant d’on vivia en Benedetti. Segurament quan el poeta va començar a viure en aquest carrer no es deia Michelini, perquè en Michelini és un altre dels màrtirs que va generar la dictadura. Total, va ser aleshores que vaig adonar-me que allà havia viscut en Benedetti, perquè el cambrer del restaurant de la cantonada em digué que el va conèixer, i que es passava el dia a l’establiment: “Esto era su oficina, y esta la mesa donde siempre se sentaba y escribía, sobretodo desde que falleció su mujer”.

Em digué que li va afectar molt la mort de la seva dona. Benedetti era d’aquells homes d’una sola dona, no va tenir fills, i la seva vida s’havia construït amb la seva companya. La mort d’ella el deuria deixar completament buit, sense orientació, amb gran part d’ell mateix, i dels seus records caiguts a la tomba.

El 2019, moltes vegades vaig anar a dinar al Bar San Rafael, aprofitant els seus menús econòmics, amb descompte si pagaves en efectiu.

He parlat poc d’en Benedetti, és cert, però crec que tot el que va deixar escrit parla per ell, i amb més profunditat de la que jo mai no podria aconseguir. He citat moltes vegades el viatge a Montevideo del 2003. I si, podreu trobar un relat en aquest mateix bloc, que vaig escriure fa temps sota el títol de: Uruguai o un estat d’ànim. Si us interessa.

Aquest 2019 mateix any que vaig retornar a Montevideo, uns mesos després va morir a Salto en Julio Marenales, em va saber molt greu quan ho vaig saber. El seu nom no estarà inscrit entre els grans d’Uruguai, però els que el vàrem conèixer sabem que això no l’importava gens, perquè ell no pensava en convertir-se en un record de pedra en el passat, sinó en ser un precursor del futur, sobretot posant en qüestió el que d’altres consideren fites, i que per ell només era passos de vegades equivocats, d’altres encertats. Així es realment la vida.

Medellín, la ciutat en treva.

Arribo a Medellín ja fosc, ha estat un llarg i preciós viatge des d’Ibagué en una petita buseta completament plena. En realitat jo volia anar directament de Bogotà a Medellín, però un cop arribat a la llunyana terminal de bus de Bogotà, la noia que venia els passatges em va dir que trigaria un mínin de 12 hores per arribar a Medellín, tot i que en realitat no esta tan lluny. Em va dir que tancaven algunes rutes de nit per temes de seguretat, i que el bus havia de fer molta volta. Això és Colòmbia, aquí hi ha una guerra de guerrilles, per poca intensitat que tingui aquest conflicte, les rutes no estan assegurades i menys de nit. En aquest viatge ja he vist que la majoria dels ponts sobre rius importants son una mena de fortins vigilats per soldats, tanquetes, i garites.

Al final vaig preferir fer volta per Ibagué que no pas tornar al llunyà centre de Bogotà en taxi; haver de tornar a l’hotel amb tot l’equipatge, que un cop aconsegueixo tancar sembla reclamar-me: posa’t en marxa cap un altre lloc.

He perdut la noció del temps en el viatge d’Ibagué a Medellín, ha estat llarg. Les carreteres a Colòmbia son molt tortuoses, aquí els Andes es divideixen en tres, el país és molt muntanyós però preciós, ple de verdor arreu, ple de valls insospitades, molt dens de vegetació. A les carreteres hem trobat tanquetes i soldats apostats en certs llocs, però no ens han fet cap “requisa”, que aquí significa control.

A Medellín m’he posat en mans d’un taxista com gairebé sempre, li he dit: “coneix un hotel pel centre, net, i barat?” De vegades aquesta confiança falla, i vas a parar a llocs no massa recomanables, ni massa nets, l’últim cas va ser en posar els peus a Bogotà. Moltes vegades en arribar a una ciutat, el primer que haig fer en llevar-me és buscar un hotel millor, però no aquí a Medellín. L’hotel segurament és d’aquests que abunden tant a América Llatina, on les parelles van a trobar-se de manera lícita o il·lícita, poc importa, aquests hotels en tenir tant moviment solen ser nets, és clar que hi ha excepcions.

Avui és 6 de maig de 2006, ja he recorregut mils de quilòmetres des que vaig arribar a Caracas el desembre de l’any passat. El meu objectiu inicial era arribar de Caracas a Cusco i Machu Picchu per terra passant primer per Colòmbia, després Equador i Perú, on pensava baixar riu Amazones avall fins Manaus. En realitat era un plantejament equivocat, i les pors que em van induir alguns coneguts a Veneçuela, fins i tot relacionats amb les autoritats, em van fer deixar Colòmbia pel final. Vaig pensar: “si et passa alguna cosa greu que sigui al final del viatge”. En realitat l’alarma era infundada, pròpia de la recança i conflictes constants que hi ha entre veneçolans i colombians. Però gràcies aquest temor vaig poder seguir un camí fins a Perú travessant l’Amazònia, que ha semblat com si tot ja hagués estat escrit prèviament, tot s’ha desenvolupat de manera gairebé automàtica, una cosa portava a l’altra. No han faltat alguns moments de tensió, sobretot en desplaçar-me per Veneçuela, on els controls de la Guardia Nacional poden ser un malson, o moments complicats en travessar una part de la selva peruana per una carretera de fang, o alguns moments de mal estar, per sort curts i sense conseqüències.

La primera nit a l’hotel és complicada, hi ha un bombardeig constat de mil sons musicals a l’hora, la segona ja veig que és un problema “endèmic” i demano canvi d’habitació. Faig un càlcul i m’adono que aquest és el llit número 55 on dormiré o intentaré fer-ho, costa de creure, però és així.

L’hotel esta en el que anomenen a les ciutats d’América Llatina: zona roja. Sempre els donen mala fama aquests llocs propers al centre, perquè hi ha bars musicals i es mou gent de nit. Però mai he tingut cap problema en aquestes “zones roges” que és on gairebé sempre m’alotjo a totes les ciutats, per la relació qualitat preu, i per la proximitat al centre. Més que res això de “zona roja” sembla més un prejudici classista, els problemes greus en aquestes ciutats estan als barris pobres, lluny del centre. Allà no és gaire recomanable endinsar-s’hi, hi ha conflictes, violència, assassinats. Corren moltes armes.

Medellín és la ciutat més dinàmica, econòmicament parlant, de Colòmbia, situada en una vall envoltada de muntanyes, creuada pel riu que li dona el nom: Medellín. Té un metro modern i espectacular, la línia principal va més o menys paral·lela al riu, però no és un metro subterrani sinó elevat. Des de les diferents estacions tens bones perspectives de la ciutat i les muntanyes que l’envolten. Els edificis aviat s’enfilen amunt, allà és on sol haver-hi el barris més pobres, excepte cap el sud on hi ha el barri El Poblado que és una zona benestant que també s’enfila amunt. Al voltant de la parada de Parque Berrío, a la qual puc anar caminant des de l’hotel, hi ha el centre, on es pot trobar el Museo d’Antioquia, que no he deixat de visitar. Allà podem veure forces obres de Manuel Botero, el pintor i escultor és originari de Medellín. Ja a fora, a l’anomenada plaça Botero hi ha forces escultures d’ell.

Medellín té vocació de modernitat, això es fa palesa amb la seva arquitectura, en els parcs i aquesta solució de transport que han donat per remuntar les muntanyes: “el metrocable”. Cabines que et porten alguns barris elevats, curiosament és una inversió que s’ha fet de cara a la gent més humil. No tot és blanc o negre a Amèrica Llatina.

Estic instal·lat a prop de la Plaça Sant Ignacio, on hi ha la universitat dels jesuïtes, un bon lloc per passejar, o comprar coses tradicionals a les paredetes que hi ha l’aire lliure. Medellín és arreu atapeït de gent, però hom no se sent insegur. Realment si haig d’escollir entre Medellín i Bogotà, em quedo amb Medellín, m’hi sento millor. Bogotà és una ciutat que m’intranquil·litza perquè la trobo fora d’abast, i complicada en l’orientació, una ciutat d’embussos de trànsit que poden durar hores. Medellín esta ben planificada, sobretot per aquest metro modern que és l’arteria principal d’on pots expandir-te arreu, i també per les principals avingudes. Sempre hi haurà qui en sentir parlar de Medellín recordarà Pablo Escobar, que entre la gent humil encara és adorat, o recordarà el famós cartel de la droga. Però potser perquè els estigmes d’aquesta ciutat son clars i ben definits, hom sap que més enllà no te perquè trobar problemes.

Parque Berrío

Plaza Botero i Museo de Antioquia al fons.

Vista del riu i de la ciutat des dels barris humils.

Les dues tombes de William Walker a Trujillo-Hondures

Trujillo és d’aquells indrets que després de passar-te anys viatjant resta com a referent per quedar-t’hi. El tens com un lloc que podria ser casa teva, almenys és un dels meus llocs familiars.

No recordo què em va portar a Trujillo la primera vegada, venia de la Ceiba, i em semblava clar que trobaria a Trujillo tot el que Hondures no m’havia ofert encara: un lloc natural, amb poca gent, on em sentiria segur, i el temps passaria molt lentament. El caràcter dels hondurenys no és massa expansiu, en general son persones contingudes, però que saben obrir-se, i mai et demanaran res que ells no intentin oferir-te abans. Tampoc et muntaran un drama, on sembla que els deguis la teva vida pel que ells han posat. Les coses tal com comencen acaben, així de naturals son. Potser és la mentalitat del camp, tan lligada a la natura que va de la mà amb els cicles del temps.

A Hondures, almenys en la part continental, a penes hi ha turisme, no és com Guatemala o Costa Rica, plenes de turisme de tota mena; ni tampoc com Nicaragua, plena de turisme progre; ni com Belize o Panamà, plenes de turisme d’alt poder adquisitiu. Hi ha una certa por anar a Hondures, com també existeix por de visitar El Salvador.

Trujillo és un final de trajecte, no passes per Trujillo per anar a un altre lloc. Si vas a Trujillo, segurament saps què vas a buscar. A Amèrica hi altres Trujillos, alguns més coneguts: com al nord de Perú, o a Veneçuela, també més important. Conec bé el Trujillo del Perú, un lloc molt agradable on he estat més d’una vegada.

Les comunicacions amb Trujillo no son gaire bones, sobretot si vens de San Pedro Sula, com va ser el cas del meu segon viatge, se’m va fer molt pesat dins un autobús dels típics que circulen per Amèrica Central, autobusos escolars nord-americans, sens a penes comoditats; son vehicles fets per portar els nens de casa a l’escola en trajectes dins un poble o una ciutat. No és mateix fer trajectes de desenes de quilòmetres, interminables, com els que has de fer movent-te pels països de Centreamèrica. Però son vehicles molt durs, i fàcils de reparar, suporten tot tipus de climes i terrenys, per això s’han adaptat tan bé allà.

Quan vaig anar a Trujillo la primera vegada no sabia qui havia estat William Walker, i vaig marxar de Trujillo havent vist la tomba en el vell cementiri, però no havia anat al cementiri per veure-la expressament. Ni tant sols em va cridar especialment l’atenció; la tomba era envoltada d’altres velles i ruïnoses tombes amb noms no llatins, gairebé tots els morts havien estat empleats de les bananeres, i eren tots nord-americans com el mateix Walker.

QUI ERA EN REALITAT WILLIAM WALKER?

Però qui era William Walker? Un aventurer? Un filisbuster com se’l defineix en la historiografia centreamericana? Un agent de l’imperialisme com defineix l’esquerra llatinoamericana? Un home de negocis que volia tombar governs i posar-se ell al capdavant? Un alliberador de pobles?

Crec que no ens posarem d’acord perquè aquí s’enfronten dues mentalitats diferents: una l’anglosaxona-protestant, i l’altra la llatina-catòlica. Per uns, els negocis no necessàriament han de conduir a una manca d’ideologia, i per altres la ideologia ha d’imposar-se als negocis. Sovint passa que els negocis construeixen mons millors, i les ideologies oculten els interessos d’uns pocs, o serveixen hipòcritament per imposar-se uns individus sobre altres. També el món sense regulacions, on només valen els negocis, pot portar a un estat de tirania, i pirateria on no existeixen els drets per la majoria.

Per aquest motiu no entraré en explicar què va fer aquest personatge, el qual va arribar per la força de les armes apropiar-se del poder a la República de Nicaragua, convertint-se en president. Però això no és nou, ha passat moltes vegades a la història. Si pensem una mica: “els conquistadores” espanyols van fer el mateix en un abast no local, sinó continental. Probablement una tal envergadura ningú mai arribarà a equiparar-la.

I per què William Walker està enterrat a Trujillo? Doncs perquè va esser afusellat per l’exèrcit hondureny en fracassar en el seu últim intent d’invasió de terres centreamericanes. Segurament tampoc ningú des de l’imperi del nord (Estats Units) apostava ja per ell, potser s’havia convertit en un personatge molest, un gra al cul com se sol dir. Al cap i la fi, els Estats Units, sens ell mai no van perdre la capacitat de fer i desfer en la política i en l’economia dels països centreamericans, i encara la continuen tenint. Dir que liquidant a William Walker Centreamèrica es deslliurava de l’intervencionisme nord-americà és una fal·làcia. Potser pel contrari: era l’argument d’unes classes dominants d’aquells territoris per brandar una bandera de nacionalisme, quan en realitat estaven, i estan encara de genolls davant el gegant del nord.

LES DUES TOMBES DE WILLIAM WALKER.

La segona vegada que vaig ser a Trujillo, cinc anys després de la primera, ja havia llegit la història de William Walker. Estant amb un amic que havia conegut al carrer; en els països tropicals la gent viu i es coneix al carrer. Molt al corrent de la història de Trujillo; com la controvèrsia de si Cristòfol Colom havia tocat terra continental per primera vegada a Punta Caixines, just davant de la badia. O com deia ell, segurament havia arribat directament a Trujillo, on hi havia una població papaieca: habitants d’aquells territoris que van estar molts anys en lluita contra els invasors espanyols. En tot cas, érem xerrant davant el vell castell de Santa Bàrbara, edificat durant l’època colonial, i em va dir: Ah no! la tomba que has vist al cementiri no és la veritable tomba de William Walker, no veus que era considerat un enemic, i el van afusellar. Mai l’haguessin enterrat entre la gent de bé. Jo t’ensenyaré la veritable tomba de William Walker.

Allà prop de les muralles del castell, just a la porta de l’actual hospital de Trujillo, en un racó hi havia una altra tomba de William Walker. Segurament la veritable tomba d’un home afusellat que va ser enterrat en una fossa sense nom, i que anys després algú va localitzar per col·locar-hi una làpida.

Avui no tindria massa importància on enterrar en Walker, el cementiri es troba en un estat ruïnós, moltes tombes estan fetes miques, o caient. Al final una de les tombes més ben conservades és la de William Walker, i per partida doble.

Ilhéus i l’hotel del Rei do Cacau

Un llarg viatge per terres de Bahia em porta de Porto Seguro a Ilhéus. Moltes hores de bus que aprofito per descobrir nous paisatges que aquell 2003 no vaig poder descobrir, doncs el meu viatge d’aleshores endinsant-me en terres bahianes no va passar de Porto Seguro, a penes la porta sud d’aquest estat brasiler. Aleshores i ara, el recorregut per Brasil va començar a la frontera amb Uruguai; amb algunes variacions, aquest 2019 he fet gairebé el mateix recorregut en direcció nord. En el 2003 havia de tornar cap el sud, també en bus. Ara tenia com a destí Salvador, malgrat volia haver arribat a les Guaianes, països que no conec, però la meva butxaca m’obliga a finalitzar el viatge tres mesos després d’haver començat, amb un vol molt econòmic de la TAP fins a Lisboa, i després cap a Barcelona. Brasil és interminable, sobretot si el fas en bus, necessitaries molt de temps si es que vols conèixer els llocs una mica, i no només passar-hi de llarg.

Les terres ondulades, roges, i exuberants de Bahia no em cansen, no ho passo tant malament com fa uns dies viatjant de Vitória d’Espíritu Santo a Sao Mateus en un bus “Pinga Pinga“, com en diuen a Brasil dels busos que s’aturen arreu. Finalment, després d’aturar-nos a la gran terminal rodoviària d’Itabuna, on estem una bona estona, i on la majoria dels passatgers baixen per quedar-se. Seguim els pocs quilòmetres que queden en direcció a la costa, i en uns quaranta minuts som a la terminal rodoviària de Ilhéus. Aquesta vegada arribo amb una reserva d’hotel que he fet el dia abans per internet; a Llatinoamèrica no acostumo a fer reserves, el més normal es que em posi en mans dels taxistes: en un vuitanta o noranta per cent cobreixen les meves expectatives (cèntric, barat, net, i segur), i em fan descobrir coses que d’altra manera m’haguessin passat desapercebudes. També és cert que en alguns casos m’han posat en problemes, però poques vegades, les més el pitjor que pot passar és que sigui un hotel brut, i desmanegat.

El taxista em porta al centre d‘Ilhéus, on el mateix propietari del hotel m’atén. M’explica que el seu avi va fundar l’establiment, i que era un home important d‘Ilhéus. L’hotel és antic i senyorial, però molt net i readaptat, és del tipus d’hotel que més m’agrada, on es barreja el passat, i el present. L’habitació és molt gran, de sostre alt, finestres que donen a la costa, just a l’avinguda que voreja l’estuari d’Ilhéus. A la planta baixa hi ha una sala d’exposicions dedicada al Coronel Manoel Misael da Silva Tavares (1867-1938), conegut com el Rei do Cacau, un home important en la historia; no sols d‘Ilheus, sinó de l’estat de Bahia i de Brasil, a cavall entre el segle XIX i el XX. M’emporto uns quants punts de llibre on explica la història d’aquest personatge, que fins i tot va fundar un banc, que per cert es trobava en els baixos d’aquest edifici.

Ilhéus és la ciutat del gran Jorge Amado, novel·lista que va retratar la vida de la Bahia d’aquells temps en els que va viure també Tavares. Però Jorge Amado, que sempre va ser membre del Partit Comunista de Brasil, no va tenir gaire a veure amb els rics productors, i exportadors de cacau, o d’altres productes agraris. La ciutat és plena de records de Jorge Amado que evidentment va transcendir molt més, i més lluny que no pas “O Rei do Cacau“. Hi ha un centre cultural a la casa on va viure Amado, una estàtua seva assegut en un banc a un carrer cèntric d’Ilhéus, i molts noms arreu que recorden Amado. Però la Ilhéus que veig avui no és la del “Rei do Cacau” o la que Jorge Amado dibuixa en les seves novel·les, almenys pel que fa els vells negocis del cacau. Segurament les persones, l’anima africana i el mestissatge de Bahia no han canviat, o la pobresa, l’explotació, o el classisme, i la submissió, o l’amor i els costums. Però de la riquesa del cacau ja no en queda gaire. Avui aquesta riquesa americana, que en cultures com les maies o asteques es feia servir com a moneda (el grans de cacau), ha caigut víctima de les plagues, i del desplaçament dels cultius cap Àfrica. Avui els principals productors de cacau son països africans. En aquest sentit Ilhéus és com aquelles ciutats de Llatinoamèrica que van tenir uns anys de riquesa desaforada, lligada a l’explotació de matèries primeres o monocultiu, i que després en decaure l’explotació, en perdre importància, o en ser substituïda per un altre lloc o un altre producte, ha caigut en una mena de somnolència melancòlica, on sols els vells edificis o monuments son testimonis d’aquells dies.

Arribo afamat, som ja a mitja tarda, i des del desdejuni a Porto Seguro al voltant de les set del matí, no he menjat res. El propietari em recomana un establiment proper amb un nom curiós: “Ves al Berimbau em diu.” En el Berimbau trobo l’esperit democràtic del Brasil d’avui. Qui pugui pagar-s’ho serà atès per les noies que li portaran: un suc, un pastís, un sandwich, un cafè sol o amb llet, un batut de cacau, etc. No és car, però si excel·lent. Em pregunto d’on vindrà el nom d’aquest establiment que deu ser dels mes coneguts de Ilhéus.

A la matinada cau una tempesta que no immuta aquest fortí que és el vell i sòlid hotel, el passeig de l’estuari del riu Colônia queda inundat. Aquest és un estuari molt tancat, i d’aigües somes, tan tranquil·les que semblen una bassa d’oli, és també l’antic port, a l’altra banda hi ha vells vaixells amuntegats com ferralla. Res fa intuir que és la desembocadura d’un riu, no hi a corrent perceptible, cap moviment aparent. Tampoc no puc saber si la gent es banya aquí, perquè som en època de pluges, on els dies sovint son sempre grisos, i plens de bromes. Tot plegat dona un aspecte de somni a la meva estada aquí.

Obsessionat sempre per pujar els cims, per tenir perspectives de l’entorn, pujo els turons d’Ilhéus la tarda del meu segon dia d’estada. Al final dels carrers, escales, i edificis em trobo un cementiri, on passejo entre tombes i panteons que expliquen més coses del que es podria pensar, coses de la història d’aquesta ciutat. Seguint un carrer que cresteja sobre la ciutat arribo a l‘Igreja-Convento de Nossa Senhora da Piedade, just quan vull entrar per la porta que obra l’escalinata, treuen una caixa amb un mort. La gent de l’enterro em mira estranyada, i no puc fer més que allunyar-me i mirar amb respecte des de la distancia, sense provocar fent fotos. Finalment, carrer enllà trobo una perspectiva que em dona una idea de la forma, i l’extensió d’aquesta ciutat tant geogràficament complicada. De moment em quedo satisfet amb poder esgarrapar algunes imatges per emportar-me, perquè desgraciadament, la meva estada a Ilhéus serà massa curta, en pocs dies m’espera el vol de tornada a Europa, i encara em resten centenars de quilòmetres fins a Salvador.

Goa: la Índia fora de tòpics

Cal que comenci dient que Goa, essent per mi només un punt en el mapa, i un fet singular històric: va ser colònia portuguesa del 1510 fins el desembre de 1961. Era un motiu mes que suficient per viatjar a la Índia, molt més atraient que la pròpia Índia de la qual només en tenia una idea farcida de tòpics desagradables i prejudicis. Al final el meu viatge a Goa va ser una mica accidental, i també va ser l’excusa per anar a la Índia i enderrocar tots els meus tòpics i prejudicis negatius sobre ella.

Certament havia somniat moltes vegades en visitar Goa, però em semblava fora del meu abast, com una mena de luxe. Anar a la Índia només per visitar Goa em semblava fer una despesa excessiva d’uns recursos, que podia dedicar a un altre viatge. Però finalment vaig haver, pràcticament, de baixar d’un avió a Barcelona, quan començava un viatge a Singapur via Londres perquè m’havia oblidat diners i targetes a casa. Després de tornar a casa com vaig poder, molt decebut, i frustrat, no vaig donar-me per vençut. Tancat vaig concentrar-me en trobar vols econòmics, i en muntar de nou el viatge, per sortir la setmana següent a més trigar; fent el que en principi havia somniat: un viatge en varies etapes que començaria a El Caire, un altre punt pendent per mi. Vaig aconseguir-ho, i malgrat el poc temps amb la diferencia entre la compra dels vols i la sortida, vaig trobar preus molt econòmics.

Abans vull dir que per entrar a la Índia s’ha de gestionar per internet un visat, i aquest va ser un altre problema mes abans de sortir de Barcelona, perquè fins el dia anterior al vol encara no m’havien confirmat si me’l concedien, i estava amoïnat perquè després de pagar els 50 dòlars i enviar els documents, m’arribà un avis de la migració índia, que havia de canviar el format de la digitalització dels papers, i que si no ho feia correctament perdria els 50 dòlars i no em concedirien el visat. Aquest problema va afegir-se a la precipitació amb la que vaig haver de muntar el viatge, doncs: havia de comprar vols, i reservar hotels sense saber si em concedirien l’entrada a la Índia, i això podria afectar els meus passos posteriors, que eren arribar a Tailàndia. Fins i tot, vaig mirar de substituir la Índia per Sri Lanka, però les connexions eren més complicades i cares.

Després d’uns pocs dies a Bombai, agafo un avió cap la desitjada Goa, en aquest impressionant aeroport internacional. Un dels policies que em registra les maletes em pregunta per curiositat: on vas? dic a: Goa. I em diu: ui, passaràs molta calor allà. Mig en broma li dic: és igual, estaré tot el dia a la platja. Evidentment no vaig a Goa per anar a la platja, però Goa és un destí internacional precisament per les seves magnífiques platges.

L’aeroport de Goa és a Vasco da Gama, una localitat no gaire gran que recorda el nom d’aquest navegant portuguès, un dels primers europeus arribar a la Índia al segle XVI. L’aeroport contrasta amb el de Bombai, perquè és un aeroport petit i familiar. De seguida m’adono que he arribat a un territori exuberant, poc urbanitzat, ple de selva. I també m’adono que a Vasco de Gama hi ha poca cosa a fer i a veure. La ciutat important és Panaji que esta a més de 30 quilòmetres, tenint en compte que els quilòmetres a la Índia no son com a Europa, i poden semblar uns quants més.

A Vasco, ja és el capvespre, i un moto-carro m’ha portat des de l’aeroport a un hotel perdut entre camps i palmeres. L’hotel esta buit, el regeix una parella de mitjana edat que em demostra de seguida l’hospitalitat d’aquestes terres. Aviat comprenc que demà serà un altre dia, i hauré d’estudiar i planificar si és possible quedar-me a Vasco o és millor sortir a cap un altre lloc.

Al dia següent, després de caminar de bon matí per Vasco da Gama, m’adono que certament no puc quedar-me aïllat en aquest punt. En tornar a l’hotel la parella m’ofereix portar-me en el seu cotxe a Panaji, el preu em sembla una mica car, però no prohibitiu. Al final accepto, i tots tres anem cap a Panaji, on ja he reservat un hotel. L’hotel costa de trobar, però els meus guies, després de donar mil voltes i fer mil preguntes per Panaji, el trobem. Ens acomiadem, i noto com si ja m’haguessin agafat estimació, jo estic més preocupat per l’esdevenidor.

A Panaji es veu l’empremta colonial portuguesa: cases de dos pisos pintades de colors, amb teulades de teules d’argila, tot em recorda les velles ciutats colonials de Brasil. L’hotel no resulta tot el que m’agradaria, no son simpàtics, i podria ser més econòmic. Passejant pels carrers em trobo algunes persones grans que parlen portuguès, parlo amb un metge que m’explica que la seva documentació encara és a Lisboa, i que els seus fills, tots amb professions liberals viuen a Estats Units o Europa. És d’aquelles persones que sent nostàlgia del passat portuguès de Goa. De seguida m’adono que després de l’annexió a la Índia, l’estat indi va fer un esforç per esborrar el caràcter portuguès d’aquest territori, fent que molta gent emigrés cap a Goa, i d’aquesta manera assimilar-la ràpidament. Tot i això, no semblen haver-hi conflictes aquí, la societat es veu molt tolerant, i fins i tot tinc la sensació que és un lloc on es pot viure tranquil sense que ningú es foti en la teva vida.

El segon dia em trasllado a un hotel d’una família que encara parla el portuguès, de seguida sintonitzo amb ells, i ells a mi. Aquí restaré fins que marxi de Goa, i se’m farà massa curt, perquè ni tant sols hauré estat una setmana. El pare de la família de l’hotel m’ajuda a orientar-me per on aconseguir una cosa imprescindible, tenir un mitjà de transport, un ciclomotor, sense ell les meves possibilitats són molt limitades.

De seguida surto als carrers i a la carretera amb la independència que dona tenir un mitjà propi. A la Índia, com a molts d’altres països d’Àsia es condueix com a Gran Bretanya, per l’esquerra, aquest és el primer repte a superar. Però n’hi ha un altre, la conducció caòtica. A la Índia, si no tens timbre o xiulet al vehicle, ets home mort, la conducció es fa d’aquesta manera, tothom toca el xiulet del vehicle per posicionar-se entre un eixam de vehicles. Aviat aprens que tot forma part d’un ordre i unes regles que d’entrada semblen no existir.

La primera tarda vaig cap a Goa Vella, allà hi ha esglésies portugueses que et traslladen en el temps i és un altre indret que sembla no tenir res a veure amb la Índia. De seguida copso que hi ha molt de turisme, i en destaca el turisme rus. Els russos van a Goa de vacances, com els alemanys van a Mallorca, ni tan sols necessiten visat.

La primera nit em ve de gust sortir, i entro en un vell edifici on hi ha el Centre Cultural Vasco da Gama, un lloc amb sostres alts, taules rodones, semblant als vells ateneus de Catalunya. Allà em prenc un caipirinha. Des d’aquesta nit amb conversa amb amables cambres, cada vegada que aparegui pel local, els cambrers em preguntaran si vull una caipirinha.

Al segon dia visito velles fortificacions portugueses més enllà de riu. Passant un pont i rutes farcides de trànsit caòtic, al final arribo molts quilòmetres més lluny, a les platges, allà encara és més ple de russos i russes, l’ambient és completament de platja, ple de xiringuitos, i bars al costat de la ruta, supers i restaurants, hotelets i cabanes, tot amarat d’un ambient relaxat i hedonista.

El tercer dia serà de retorn a la història, vorejant l’impressionant riu arribo a les ruïnes de la Goa Antiga, la primera Goa que era la punta de llança del catolicisme i el poder colonial portuguès, fins i tot diria europeu a la Índia, en el segle XVI.

El cinquè dia marxaré de Goa, amb pena, amb ganes de tornar-hi, i fins i tot ganes de quedar-m’hi per sempre, però aquest és un dels problemes dels viatgers; només tenim una vida i ens agradaria tenir-ne varies per provar de viure per sempre en els llocs que ens han fascinat.

Ayutthaya-Tailàndia, la benedicció d’un elefant

Estic distret, aparcat al boral de l’ampli carrer que es perd enmig dels parcs plens d’antics temples farcits d’història que incita els somnis. Assegut a la moto, amb un peu sobre el boral, em prenc uns moments de descans a l’ombra en aquest migdia xafogós, després d’estar tot el matí d’una banda a altra descobrint tot el que la meva imaginació em demana en aquesta ciutat de fantasia. Miro els elefants que passegen turistes per la voravia amb els seus genets: ordenant davant les grans orelles i des dels grans colls els passos d’aquest gegants amansits, sotmesos a la rutina. De colp algú em dona una suau empenta a l’esquena, em giro i veig una enorme trompa, i a dalt un genet que intenta retornar l’animal a la rutina, també un parell de turistes penjats a banda i banda en dues cistelles que estan tant sorpresos com jo. El meu nou amic s’allunya amb pesats passos donant-me l’espatlla en direcció un bidó ple d’aigua, on han begut també els seus gegants companys que no deixen de circular amunt i avall amb els seus genets passejant turistes. Encara no he sortit de la meva sorpresa quan observo l’elefant que torna acostar-se per retornar sobre els seus passos amb el passeig rutinari. Però, no és així, se surt del guió, ràpidament aixeca la trompa i em descarrega una xàfec d’aigua a sobre que certament em refresca, però encara em deixa més astorat que abans. Ara tothom somriu entre una mena d’incredulitat. Un ser afí a la Terra, un gran testimoni d’un món natural de gegants que desapareix, em fa entrar avui 13 d’abril de 2017 en l’any nou budista, i com és la tradició, em ruixa d’aigua com una benedicció per netejar els meus pecats. Avui sens dubte em sento escollit, perquè això no passa cada dia, ni li passa a tothom.

Vaig arribar a Ayutthaya fa uns dies, en tren des de Bangkok, no sabia massa bé, com sempre, que trobaria aquí, a banda d’aquests temples que son per tot arreu. La ciutat és un gran parc arqueològic, va ser la capital d’un gran imperi a partir del segle XIV, l’imperi precursor de l’actual regne de Tailàndia, la capital del regne de Siam. La ciutat m’ha atrapat des del primer moment, i passejar pels seus parcs plens de restes del passat és el màxim que pot trobar un romàntic, encara que avui sigui una espècie en franca extinció. Com el meu nou amic en forma també part, incapaç d’adaptar-se a un món ple d’espais urbanitzats, acotats, cultivats, plens de vies urbanes i vehicles, carreteres, autopistes. I el pitjor, plens de milions d’individus d’una espècie tremendament agressiva i depredadora, que fins i tot mata per plaer, cosa impossible de comprendre per gairebé tots els altres habitants del planeta: els que anomenem animals.

La ciutat esta de festa, el Songkran és el canvi d’any budista que coincideix amb l’arribada de la primavera, arriba el 2560, basat en el hipotètic naixement de Buda. Durant tres dies les festes ompliran els carrers, l’aigua serà la protagonista, i tothom et farà participar: et pintaran la cara, et llençaran aigua perquè allunyis els mals esperits, i els pecats. Els temples es guarniran, i les imatges de Buda seran arreu perquè els facis ofrenes amb aigua perfumada, flors, i barres d’encens. Molta gent donarà les gràcies, altres buscaran la seva benedicció, o demanaran la bondat. Durant aquests dies el món budista es transforma per convidar-nos a tots a ser uns més en aquesta celebració.