És el segon any consecutiu que acabo el meu viatge pel Sud-Est asiàtic a Phnom Penh, els canvis en aquest curt espai de temps es noten. Si jo que no visc aquí, que a penes conec la ciutat, que no parlo l’idioma Khmer, que he tingut una estada inferior a una setmana, i ara tornaré a estar menys d’una setmana; m’adono dels canvis, és que aquests per força han de ser importants.
També canvio, abans se’m feien mes suportables hores i hores de bus o de transport col·lectiu. Els meus viatges sempre acabaven en desenes de mils de quilòmetres per carretera; 10.000 quilòmetres eren normals en el meu haver, i fins i tot 15.000 quilòmetres. Pel qui no ho ha fet són números sense sentit, per mi son moltes hores tancat en vehicles intentant passar el temps. Estar sense fer res no és una cosa que m’hagi agradat mai, és un càstig pel cervell, fins i tot la personalitat sent ressent. No crec que pugui recomanar-ho a ningú. També és el fet de no entendre’t amb la gent, no poder parlar, ni preguntar, el que fa el viatge encara més dur. Potser és això, i els viatges per Amèrica Llatina no em resulten tan difícils de pair..
El fet és que aquí prefereixo agafar un taxi encara que pagui tres o quatre vegades més. Perquè se que no ens aturarem més del necessari, no esperarem interminablement que pugin o baixin altres passatgers, que aniré còmode assegut on vulgui, i ,com vulgui. I que encara que no ens entenguem gaire, tindré una complicitat amb el conductor que em traurà la paranoia malaltissa de no saber quan arribaré a destí, ni que m’esperarà; si pel camí em trobaré malament i m’hauré d’aguantar. Al cap i a la fi, un taxi aquí pot costar el que costa anar de l’aeroport de Barcelona fins a casa (una vintena, o una mica més de quilòmetres). Aquí pel mateix preu en puc fer 300 de quilòmetres.
Quan ens faltaven una mica més de 110 quilòmetres per arribar a Phnom Penh alguna cosa havia passat a la ruta. No puc explicar com son les carreteres aquí: plenes de sots, sense senyalització, amb animals, vaques sobre tot, menjant al boral; plenes de camions, de cotxes que venen en contra avançant altres cotxes o motos, si moltes motos i moto-carros que circulen o surten de camins o de carrers, i que sovint creuen la carretera. El cas és que a uns 110 quilòmetres de Phnom Penh una vaca jeia al mig de la carretera, agonitzant. La vaca, tot i estar tombada, semblava sencera, però la furgoneta que havia col·lidit amb la vaca estava destrossada. Tot i l’espectacularitat dels danys, aparentment ningú no havia pres mal; no tinguérem temps de veure-ho amb detall, doncs passarem com la majoria dels vehicles, esquivant la trencadissa i la vaca.
Ens plantàrem a Phnom Penh des de Battambang a 300 quilòmetres, en una mica més de 5 hores. El conductor em portà pels carrerons del centre antic de la ciutat, molt a prop del mercat, i em deixà a la porta de l’hotel. Li vaig dir que si s’esperava una mica el convidava a una cervesa. Però a la recepció em van fer esperar molt més del previst buscant-me una habitació, i quan ja estava tot enllestit amb l’equipatge a la habitació, el conductor ja havia marxat cansat d’esperar. Segurament el seu temps era or, i havia d’aprofitar el viatge de tornada a Battambang per portar altres passatgers. Tots els països de fora el que es considera el primer món són així: cal aprofitar tot quan es pot i fins on es pot. El malbaratament no forma part de la seva existència diària.
alvoltantdelsmeusulls 